El repte de l’independentisme: passar del cotó fluix dels discursos a la realitat dels fets
SubdirectorL’independentisme té ara mateix un greu problema de gestió de les expectatives. Amb la gent celebrant la República a la plaça de Sant Jaume, els estats majors dels partits començaven a discutir sobre la jugada mestra de Rajoy de convocar eleccions per al 21 de desembre. La unitat recuperada ahir a la tarda després d’un matí d’infart torna a estar avui seriosament amenaçada. I tot perquè no s’ha explicat que entre proclamar una República i fer-la efectiva hi ha un salt que Catalunya no està en disposició de fer en aquests moments per manca de força coercitiva i reconeixements internacionals. I ara torna el vertígen. Ser coherent amb el relat que avui vivim en una República independent vol dir ignorar la convocatòria i no presentar-se. De fet, no hi hauria d’haver ni eleccions.
En canvi, la realitat imposa que, sense mitjans per imposar el teu marc legal, prescindir de les eleccions equival a estar quatre anys fora de les institucions. I això és molt de temps. Sobretot si des del carrer has de fer front a una forta operació de desnacionalització (o nacionalització, segons com es miri) i has de mantenir tant un elevat nivell de mobilització al carrer com una sòlida xarxa de solidaritat amb els presos polítics i possibles exiliats. L’independentisme ha de valorar si està preparat per afrontar aquest escenari de resistència a ultrança.
En canvi, si s’hagués explicat un altre relat, és a dir, que això seria llarg i dur, amb sacrificis personals i col·lectius importants, ara l’independentisme no tindria tants problemes per articular una Coalició per la República amb l’objectiu de mantenir el control de les pròpies institucions en benefici dels represaliats i el seu projecte polític. Però, esclar, qui anirà a explicar això als que ahir cantaven i ballaven a la plaça de Sant Jaume?
A l’altra banda, Rajoy està a punt de desarticular el moviment polític que ha arribat més lluny i ha posat més en perill el règim del 78. Només ha d’esperar que les dissensions internes, que ja han aparegut aquests dies amb una extrema cruesa, passin d’esquerda a fractura. Si ho aconsegueix, no haurà sigut pel seu talent natural per gestionar crisis, que és nul, sinó per la imprevisió dels líders sobiranistes, que ahir es van deixar prendre la carta de la convocatòria electoral.
El principal repte de l’independentisme ara mateix és explicar la realitat als seus seguidors. I actuar segons un pla que minimitzi danys i asseguri, sobretot, la continuïtat del moviment. Curiosament, els més realistes aquests dies han estat els representants de la CUP, els únics veritablement preparats, almenys psicològicament, per afrontar un escenari de repressió i de guerra de desgast. La seva cultura de confrontació amb l’Estat està sent molt útil aquests dies, però també mostra les limitacions intrínseques d’aquesta mena de lluita.
Les ganes de revenja de l’estat espanyol són, encara, el millor trumfo del Procés. La possible detenció de Puigdemont, Junqueras i Forcadell tornarà a posar el joc en un nou nivell de dificultat. Però almenys l’independentisme trepitjarà el terreny ferm de la realitat, i no el cotó fluix dels discursos eteris i plens de (només) bones intencions.
