Efímers Tema del dia 15/04/2014

Les dues terceres vies busquen ‘partenaire’

La federal té el suport del PSOE; la confederal, cap

i
Ferran Casas
3 min

El fracàs del diàleg sobre el 9-N entre governs i el fet que el PP i Rajoy ja donin per amortitzat Artur Mas han encès els llums d’alarma entre els que aspiren a un pacte que esmorteeixi el plet català. Una sortida que passa per dues terceres vies (la federal i la confederal) per evitar el xoc de trens al qual la unilateralitat independentista aboca ara el procés. Ni l’una ni l’altra impliquen que Catalunya se separi i no està clar si, com diuen Unió -abanderada confederal- o ICV, passarien perquè Catalunya tingués un estat que establís després, de tu a tu, relacions amb Espanya.

Hi ha tants camins com casos. El líder del PSOE, Rubalcaba, defensa un federalisme low cost sense tocar els articles 1 i 2 de la Constitució (que afirmen que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol i que la “nació espanyola és pàtria comuna i indivisible”) i amb pocs canvis de fons. I fa temps Toni Comín, quan militava al PSC, i David Elvira aconsellaven a l’ARA una reforma constitucional que permetés “el dret de sortida”. Una Espanya amb portes obertes perquè hi entri i en surti qui vulgui. El mateix diu ICV.

Igual passa amb la via confederal. Suïssa s’hi defineix, però va deixar de ser-ho el 1848 seguint l’exemple nord-americà. Segons deia a aquest diari el 2011 Ferran Requejo, catedràtic de ciència política de la UPF, Bòsnia i Hercegovina és ja l’únic estat confederal del món.

Confederar-se implicaria, segons Duran, afegir un disposició addicional a la Constitució, però tardaria a quallar. Una cessió de sobirania demana la reforma agreujada (suport de dues terceres parts del Congrés i el Senat, convocatòria d’eleccions, ratificació per dos terços de les noves Corts i referèndum a tot Espanya de ratificació). Blindar competències i singularitzar Catalunya passaria per refer desenes de lleis.

Rubalcaba intenta evitar la reforma agreujada i s’emmiralla en el model alemany, en què no hi ha problema nacional. Això implica clarificar competències (i que les no inventariades siguin de l’Estat), establir elements de cooperació, convertir el Senat en decisiu en l’aprovació de lleis estatals que afecten les autonomies i en què totes hi siguin en pla d’igualtat, un model fiscal transparent i respectuós amb l’ordinalitat (que ningú quedi per sota del punt de partida després de ser solidari) però sense capacitat normativa per a les comunitats, donar veu a Europa a les autonomies i aplicar lleialtat federal. Està més a prop de l’esperit de la Declaració de Granada del PSOE que del federalisme asimètric de la Fundació Campalans, del PSC.

D’altres, com Esperanza Aguirre (PP) i Miguel Sebastián (PSOE), han demanat singularitzar les tres autonomies històriques no donant-los més poder sinó traient-ne a les altres. Els aliats de la causa confederal, com el ponent constitucional Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, i Ramón Cotarelo, cara de l’esquerra alternativa, són testimonials. El federalisme, que el PSOE abraça com a solució al plet català i a la desafecció, necessita el PP i té, a més, un problema de credibilitat: Rubalcaba. Va pilotar -amb complicitat de l’escaldada CiU- la retallada de l’Estatut i com a vicepresident espanyol va prometre, el 2010, rescatar el text mutilat pel TC amb lleis singulars. Però res es va moure. Ara, malgrat la motxilla, busca seduir els catalans i sumar el PP a una empresa, la federal, que tindria implicacions a tot Espanya. Més que una solució singular (o sortida) per a Catalunya.

stats