24/02/2015

‘Gran Hermano’, ‘Perry Mason’, ‘Dallas’, Belén Esteban...

2 min

BarcelonaDeu de setembre de 1983. 15.30: neix TV3. Benvinguda. Imatges. Missatge de Pujol: “Una llengua no pot viure sense el mitjà televisiu”. Més salutacions i imatges. A les 16.20: primer episodi de Dallas. La família Ewing. El petroli, les vaques, el ranxo, els diners, el poder, les enveges, les punyalades... Més d’un milió i mig de catalans ho veuen (TV3 no arribava ni al 70% de la població). Saltem. Pocs mesos abans que Pujol deixi de ser president (desembre de 2003) naixia el Canal 3/24. El 2015 el canal de notícies retransmet la compareixença de Pujol a la comissió d’investigació del frau fiscal. Gir.

Un dels seus fills més preuats és testimoni del gran Dallas mediàtic en què s’ha transformat Catalunya. Ell? No, ja no hi ha només un fill: n’hi ha milers. Ho resumeix Marc Vidal (ICV) adreçant-se a Pujol: “Vostè serà trending topic amb el «Diuen, diuen, diuen», però no contesta”. Catalunya ha passat del Digui, digui (1984) per normalitzar televisivament la llengua al “Diuen, diuen, diuen” viral tunejat a la xarxa per a totes les llengües. Un fricandó de milers de tuits fent xup-xup. És impossible seguir els fogons virtuals. Tenim televisió, ràdio, diaris i grapats d’etiquetes: #parlament, #comissiópujol, #pujol324, #caspujol, #pujol... Hi ha gent que treu el plat del foc de seguida: “No sé si estic veient la Comissió Pujol o el debat de Gran Hermano VIP ”. Sí, Gran Hermano, Dallas, Perry Mason, Supervivientes, House of cards... Fins i tot hi apareix Belén Esteban.

El Parlament virtual del poble ho mira tot: “No m’agraden ni veig les sèries de TV, però la de la família Pujol al Parlament és un xou realista extraordinari i sense talls publicitaris!” Això és com els Deu negrets d’Agatha Christie, tothom pot rebre: “No entenc el perquè del servilisme de David Fernàndez de la CUP amb el presumpte xoriço Jordi Pujol. M’he perdut alguna cosa?” Misteri, insults amb ganivet, reflexions metafísiques, ironia fina de xeringa, caçadors de magazín de tendències: “Pujol jr. porta un peluco sensacional, llueix a tota la sala”. Rellotges, viatges, empreses, cotxes tunejats (“Per quan un programa de túning de cotxes a TV3 amb els Pujol?”), audiòfons sense pila, illes Caiman, illes cocodril, gespa, bonsais, bons, dolents, aprenents de fiscal, mares cristianes...

Demani el que vulgui, que els catalans posem pedres a la Thermomix i en fem indústria de pans de culebró prime time. Una sinopsi del poble xarxa: “No sé si em fa més vergonya aliena l’actitud de Pujol o la incompetència de certs parlamentaris”. Una altra: “Dos problemes: uns no diuen res i alguns dels altres només busquen titulars. Quina pena”. Si el 1983 estàvem pendents de Dallas en català ara el Parlament i Catalunya s’han enganxat a un Dallas sense sincronia: els Pujol d’una banda, els diputats de l’altra, el Twitter ventilador, el ciutadà sense rellotge... Ni quarts, ni hores. L’edat d’or de la confusió.

stats