Un banquer de confiança per fer la feina bruta

BarcelonaPoc abans de les dotze del migdia del 2 d’octubre del 1984, l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, rebia a la Casa dels Canonges una visita d’allò més incòmoda. El jutge Ignacio de Lecea Ledesma i els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena venien a interrogar-lo pel cas Banca Catalana. Va ser Jiménez Villarejo qui va dur el pes de les preguntes. La tensa declaració oral de Pujol es va allargar una hora i 45 minuts, i va quedar transcrita en 12 folis mecanografiats. Només dos dies després, qui se sotmetia a les preguntes del jutge instructor i dels fiscals era un altre ex alt directiu de Banca Catalana: Delfí Mateu i Sayos. Mateu, que llavors vivia a Menorca, era l’últim dels 25 querellats que havia de declarar.

Qui era aquell home que acompanyava Pujol en la causa de Banca Catalana? El seu nom ja apareixia vinculat a l’entitat financera des dels seus inicis, quan el 1959 Florenci Pujol -pare de l’expresident- l’havia fundat amb familiars i amics. Després de comprar la modesta Banca Dorca, d’Olot, amb uns dipòsits per valor de 18 milions de pessetes, els Pujol van aconseguir aixecar una poderosa entitat que a finals del 1981 ja disposava d’uns recursos aliens de més de 250.000 milions de pessetes. Tot es va ensorrar, però, l’octubre de l’any següent, quan va fer fallida amb uns deutes que superaven els 130.000 milions de pessetes.

Mateu havia jugat diversos papers al costat de Pujol en la seva etapa de banquer. Home pròxim al cercle familiar dels Pujol, va començar com a director de l’entitat a Barcelona. A l’ombra de Jordi Pujol, que exercia de vicepresident executiu, Mateu va anar progressant en l’escalafó. A principis dels anys 70 ja havia arribat a director general adjunt. El seu nom apareixia puntualment a la premsa cada cop que Banca Catalana esponsoritzava algun esdeveniment esportiu i li tocava lliurar el premi al guanyador de torn.

Quan va esclatar el cas Banca Catalana -el 23 de maig del 1984 es presentava la querella-, Mateu ja feia anys que estava jubilat. Els fiscals del cas hi veien un presumpte delicte continuat d’apropiació indeguda, falsedat de document públic i mercantil i maniobres per alterar els preus. Aquella causa, que va estar a punt de costar la carrera política a Jordi Pujol, va acabar finalment arxivada.

Nom el·líptic a la confessió

Tres dècades després d’aquell ensurt judicial, la figura de Delfí Mateu emergeix de forma el·líptica en un misteriós fragment de la confessió de l’expresident. Després de revelar que el seu pare Florenci, quan va morir el 1980, havia deixat en herència uns diners -ocults a l’estranger- per als seus set néts -llavors gairebé tots menors d’edat-, assegura que no volia fer-se’n càrrec. I troba una solució: “Vaig decidir encarregar la gestió i regularització d’aquests diners a una persona de màxima confiança del meu pare i també meva, de la qual no vaig voler saber mai cap detall”.

L’home a qui va delegar aquella feina bruta era Delfí Mateu. El banquer amic de la família va ocupar-se de l’explosiva herència fins al 1989, quan, ja gran, va cedir la responsabilitat sobre aquells fons opacs al cosí de l’expresident. Joaquim Pujol, però, quan va ser nomenat mesos després secretari general de la Presidència, va passar la patata calenta al primogènit del clan, Jordi Pujol Ferrusola. Mateu va morir el 1993, probablement sense sospitar que el seu nom tornaria a aparèixer en un sumari, al costat de qui li havia confiat aquella tèrbola missió.