Obligats a emigrar

Barcelona/palmaPer primer cop en dues dècades, les Balears fa tres anys consecutius que pateixen un descens de població estrangera. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), entre l’1 de gener del 2011 i el del 2014 han partit més de 40.000 immigrants. Aquesta fugida ha repercutit en el total de la població illenca, que ha baixat en els darrers dos anys amb prop de 18.000 habitants i se situa actualment en 1.101.794 balears. Les Balears són la comunitat amb més estrangers empadronats, amb un 18,3% del total de la població; força per davant del 14,7% de Múrcia i el País Valencià, que queden en segon lloc, i del 14,5% de Catalunya, en tercera posició. Els experts coincideixen a assegurar que la causa principal d’aquesta fugida és la crisi econòmica, però també n’hi ha d’altres, com un control més exhaustiu dels padrons o la nacionalització d’una part d’aquesta població estrangera.

A l’Estat també s’ha produït el mateix fenomen en els dos darrers anys i Catalunya també en fa dos que perd esntrangers. La població estatal inscrita en el padró municipal en data de l’1 de gener del 2014 és de 46,7 milions de persones, mig milió menys que fa dos anys. La pèrdua d’immigrants des de l’1 de gener del 2012 ha estat de 700.000; actualment, n’ hi viuen cinc milions. El descens més important el darrer any s’ha produït en estrangers de nacionalitat anglesa (-87.880), romanesa (-74.745) i equatoriana (-45.309). Per contra, l’única nacionalitat que ha augmentat ha estat la xinesa (3.549). Segons un estudi elaborat també per l’INE, si es manté el descens demogràfic dels darrers anys, el 2022 l’estat espanyol perdria 2,6 milions d’habitants (un 5,6% del total de població) i les Balears, prop de 10.000. El més greu és que a partir del 2017 el nombre de defuncions superaria per primer cop el de naixements. L’única comunitat autònoma que se salvaria d’aquest descens seria Canàries, amb les ciutats de Ceuta i Melilla.

A la partida de la població estrangera s’hi ha de sumar un nou fenomen: l’èxode a altres països que tenen poc atur. L’ARA ha parlat amb tres testimonis, una immigrant i una catalana que expliquen per què han decidit anar-se’n a un altre país i iniciar una nova vida, i un immigrant que, després de plantejar-se emprendre un nou camí, finalment ha optat per quedar.

Carolina Velasquez

Carolina Velasquez va néixer a Colòmbia. Quan tenia 16 anys, la seva família va decidir fugir cap a Catalunya, a Premià de Mar, davant les amenaces de segrest que patien per part de les guerrilles columbianes. El seu pare és enginyer agrònom i la seva mare dentista. A Barcelona, Carolina va fer el batxillerat i va estudiar la carrera de medicina. El MIR, però, el va fer a Tarragona. Acabats els estudis, va decidir agafar-se un any sabàtic i anar-se’n a Austràlia. “Aquí tenia un parell d’ofertes de feina, però era un viatge que sempre havia volgut fer”, explica. Després de set mesos va decidir tornar a Tarragona per treballar de metge de família, però l’amor i les expectatives laborals a Austràlia van fer que es replantejàs la seva vida i decidís emigrar per segon cop, però en aquest cas a Sydney. “A Catalunya el sou d’un metge resident era de 1.900 euros -ara és menys-, mentre que a Austràlia arriba als 5.000 euros”, especifica. L’únic inconvenient és que ha hagut de passar dos exàmens i un període de proves a la feina per aconseguir convalidar la carrera universitària. Actualment no es planteja tornar a Catalunya, tot i que la seva família continua vivint a Premià de Mar. “No hi ha feina i les poques ofertes que surten estan molt mal pagades”, indica. De fet, assegura que Catalunya està perdent molts immigrants molt ben formats. “Tinc diversos companys que han tornat a Colòmbia perquè els metges especialistes hi guanyen entre 6.000 i 10.000 euros, mentre que a Catalunya amb prou feines arriben als 3.000 euros”, especifica.

Berta Burniol

Berta Burniol, llicenciada en Comunicació Audiovisual, fa dues setmanes que ha quedat sense feina perquè se li ha acabat el contracte. Treballava de productora cinematogràfica i cobrava menys de mil euros al mes. El fet de quedar sense feina l’ha obligada a deixar el pis que compartia amb amics a Barcelona i tornar a casa dels seus pares. “No és el primer cop que em trobo en aquesta situació, abans d’aquesta feina vaig estar set mesos a l’atur”, explica. Durant aquest temps va enviar centenars de currículums, primer del que havia estudiat i després “del que fos”. “No vaig rebre ni una sola trucada per fer una entrevista. Vaig trobar l’última feina a través de contactes”, assegura. Per no haver de reviure aquesta situació, Berta ha decidit anar a cercar feina al Regne Unit. “Vull anar a Edimburg perquè és una ciutat petita, té poc atur i és molt activa culturalment”, explica. La seva intenció és primer agafar feina del que trobi i un cop se senti “còmoda” amb l’idioma, cercar-ne en el seu sector. “Me’n vaig escaldada perquè aquí no hi ha manera de créixer professionalment”, reconeix. Tot i així, Berta té clar que partir a fora li donarà un valor afegit quan torni. “El problema és que tinc amics que volen tornar però no poden per falta de feina”, explica.

Adebomi Olujide

Adebomi fa més de cinc anys que va arribar a Catalunya. És de Togo (Àfrica), on hi viuen els seus quatre fills i la seva exdona. La seva primera parada va ser a Barcelona, on va viure durant vuit mesos a casa d’uns amics seus. “Vaig intentar cercar feina, però sense papers és molt complicat”, assegura. De Barcelona, després de tocar fons i viure quasi en el llindar de la pobresa, va traslladar-se a Girona, on viu actualment. Allà va començar anar a les classes de català que organitza l’associació Àkan. Davant les dificultats per trobar una feina, l’entitat el va acollir i li va obrir una nova sortida: la formació. Després de les classes de català -idioma que parla perfectament-, es va preparar per poder accedir a un grau de Formació Professional. Actualment estudia el segon curs, i últim, d’FP d’informàtica i telecomunicacions a Figueres. Sobreviu gràcies a una beca d’allotjament, alimentació i pagament de matrícula dels estudis que li ha concedit la mateixa associació. Tot i que continua sense feina i tampoc té la seva situació regularitzada, Adebomi no es planteja partir de Catalunya per anar-se’n a un país que estigui millor econòmicament. “Catalunya em recorda Togo, l’extensió i la població és bàsicament la mateixa”, puntualitza. “Em sento com a casa i per això no vull marxar”, diu. Malgrat que reconeix que algun cop s’ha plantejat tirar la tovallola i anar-se’n, Adeabomi és optimista i està convençut que “aviat” s’acabarà la crisi econòmica. “Crec que aquí tinc futur i tard o d’hora acabaré trobant feina del que estic estudiant”, deixa clar.