FIL A L'AGULLA

No hi ha temps que no torn

Feia un grapat d'anys que a la redacció d'un mitjà de comunicació no hi arribava un projecte especulatiu de Vicenç Grande. El màxim exponent mallorquí de la improductivitat i de la plusvàlua immerescuda gràcies als tentacles dins l'administració torna a provar sort. Durant els darrers temps, la seva estrepitosa caiguda arran de la punxada de la bombolla l'havia deixat fora de combat, però està clar que no hi ha temps que no torn.

Durant una quinzena d'anys, Vicenç Grande va basar el seu creixement empresarial en la compra de terrenys rústics a la perifèria de pobles i ciutats, l'oportú canvi de qualificació, i el desenvolupament de projectes de pisos que oferia a preus molt agressius gràcies al baix cost de les adquisicions, sovint fetes només com a opció de compra. Com va quedar clar durant la investigació del cas Pla Territorial, Grande va tenir la grandíssima sort que Unió Mallorquina i el PP requalificassin algunes de les seves adquisicions a Marratxí. Era una sort tan "casual" que el mateix magistrat instructor, a l'hora d'arxivar la causa, va lamentar no haver trobat les proves que penalment fessin avançar unes operacions impresentables i pudents com tantes que es produïren a final dels 90 i la dècada del 2000.

En aquest diari s'ha explicat com aquest "visionari" del negoci, que sempre "sap" comprar terrenys que curiosament després es requalifiquen, va ser un dels que provocaren el terrible forat en forma d'actius immobiliaris tòxics que destrossaren Sa Nostra. I és que, quan es va aturar de cop la bombolla, no bastava tenir la "sort" que caracteritzava Grande i aconseguir que les finques comprades a preu de rústic esdevinguessin urbanitzables.

Ara que aquella bogeria es va acabar, ha quedat clar que com a model econòmic l'especulació només aporta misèria i descapitalització. Fa molt de temps, un diputat valencià va proposar que per evitar les pilotades urbanístiques bastava obligar a pagar el 75% de les plusvàlues dels terrenys als propietaris que els haguessin tingut els darrers 10 anys anteriors a la decisió de l'Administració. Evidentment, no va prosperar. Manejar terrenys i moure fils per veure si hi ha fortuna i deixen de ser rústics és un no-model econòmic. Un insult a l'economia productiva que tan abandonada ha estat durant la voràgine encimentadora i que tant s'enyora ara per part dels poders públics, que continuen sense trobar fórmules per reduir un atur disparat.

És de suposar que Grande vol aconseguir els permisos per fer un projecte i després vendre'ls. Ara que els bancs i les excaixes miren molt més bé a qui i a què deixen els doblers dels seus impositors, és difícil que Grande vulgui fer ell la promoció. Sempre és més barat i té menys risc comprar rústic i vendre el projecte tramitat. En una zona com Son Bauló, seria una aberració. També sembla que ha mogut peça per tirar endavant un vell projecte de camp de golf a Son Sardina. Tot un emprenedor.

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF