OBSERVATORI

L’esquerra, avui

L’esquerra pateix les conseqüències d’una fase de baixa tensió ideològica. Un buit d’idees obert a cop de contínues renúncies en benefici d’una suposada estabilitat del sistema. Davant l’envestida del neoliberalisme no va saber, o voler, defensar “els vells valors de la classe treballadora, com la solidaritat, enfront de la ferocitat de l’individualisme”, diu Owen Jones. Una part important, la socialdemocràcia, va caure en el parany de “firmar el tractat de pau”, com deia el laborista Neil Kinnock, “sense comprendre que ells no ho havien fet”. Eren anys en què Felipe González deia que en governar “va aprendre a passar de l’ètica dels principis a l’ètica de les responsabilitats”. Ara, Warren Buffet, un dels empresaris més poderosos del món, pot escriure sense embuts que “hi ha una guerra de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que està fent la guerra, i l’estem guanyant”. Aquest és el problema de l’esquerra.

A més, succeeix que les víctimes de la guerra de Buffet senten com el sistema tendeix a convertir-les en culpables, en un sibil·lí joc de trasmudar el símptoma en la causa. Si el desnonat és culpable del desnonament, l’estafat és l’inductor en l’estafa de les preferents, l’emigrant ho és per la seva condició, l’infectat ho és de la infecció… La contestació creix irremeiablement com a única expressió possible de la vitalitat. En aquest marc de crisi del sistema, els dirigents socialdemòcrates han pecat de passerells i el resultat és que àmplies capes d’assalariats i professionals els abandonen al crit de “tots són el mateix”. És llei de vida: si un estri no compleix en la seva funció o un altre el supera en prestacions, tendeix a caure en desús. La crisi de la socialdemocràcia ho és per excés d’empatia amb el sistema.

En el cas particular espanyol, la situació és encara més complexa, perquè les normes de convivència, que estableix la Constitució del 78, han esdevingut obsoletes en relació a qüestions substancials com són la definició i articulació de l’Estat, els sistemes de participació i representació o la independència del poder judicial, entre altres. Això representa que l’esquerra torni a topar de cara amb algun dels seus dimonis familiars, com ara l’obstinació en la defensa de l’estat-nació, l’articulació de les avantguardes o la lluita de classes. Entenc que faci mandra, però en la cruïlla que es troba la societat occidental, resistir ja no és suficient, ni per a la gent, ni per als líders polítics. La inacció de l’esquerra és catifa vermella per als populismes.

Podríem dir que el problema, en els temps més recents, s’ha abordat des de l’estètica, del maquillatge o del bòtox; en primàries obertes o refent coalicions, més pròpies d’una remasterització d’un vell clàssic, que la necessitat d’una nova creació. Però la irrupció de Podem ha trastocat tota l’escena, i amb molt de mèrit. És la culminació d’un moviment divers i espontani d’indignats als quals durant temps es feia el retret de no presentar propostes i alternatives. Ara s’ha articulat una proposta; per ésser més precisos diríem que arreu de tot l’Estat són diverses les propostes similars que han sorgit, i la gran qüestió és com resoldran l’articulació de l’avantguarda amb el conjunt del moviment. De com es resolgui el tema dependrà molt la incidència real que pugui tenir el moviment en el conjunt de l’esquerra; perquè, com està més que demostrat, de la relació hegeliana entre la llibertat i la necessitat se n’han fet interpretacions molt diverses i divergents.

Richard Sennett escriu que “la cooperació no es manté viva en la conducta rutinària; és menester desenvolupar-la i aprofundir-hi”. El moment actual no és de rutina, ni la situació de la gent és plàcida, ni les conquistes són irreversibles… segurament triomfarà aquell que, a més d’entendre els problemes de la gent, els sàpiga compartir, perquè només entendre tampoc ja és suficient.

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF