Tema del dia 29/06/2013

L'error de pressuposar que s'és heterosexual

En el seu dia a dia, ells i elles qüestionen el model establert de parella home-dona

Maria Fuster
4 min

Palma.Tenir una indentitat sexual no heterosexual no es viu sempre com un problema. "La meva sexualitat, l'he desenvolupada amb total normalitat perquè ma mare m'ha donat una educació basada en el respecte cap a mi i cap a la societat", explica Dani García. "També em va ensenyar a no jutjar la gent". Però, per moltes persones, sentir atracció per algú del mateix sexe comença amb un conflicte, de vegades intern. Xisco Romero, als 17 anys, va patir una úlcera del duodè. "Ets massa jove per tenir això. Hi ha res que t'hagis guardat per a tu?', em va demanar el metge. Jo crec que veia el que em pasava", recorda aquest jove mig mallorquí, mig francès. "La meva mare, al principi, va reaccionar molt malament i vàrem passar un any sense xerrar", comenta. "Però, a poc a poc, va anar millorant i quan jo tenia vint-i-pocs anys, ja estava normalitzat per tota la meva família".

Per Marta el procés va ser semblant. Un principi de negació i de rebuig, per acabar amb l'acceptació total. "A 15 anys, la meva mare em va dir que tenia un 'problema' i ara que coneix molta més gent com jo, ho veu com una cosa normal i sé que m'estima tal com som. L'únic que li fa mal és haver d'escoltar comentaris homòfobs de persones de la seva generació. Però jo li dic que no en faci cas, que no m'afecten". Marta comenta que quan era adolescent, a l'institut, un professor deia que tenia amics gais i molts companys de classe s'escandalitzaven. "De fet, aquell mestre va ser la primera persona a qui vaig contar que m'agradaven les al·lotes perquè em va donar la confiança per fer-ho".

Per Sandrine Perie ha estat fàcil. Ella és francesa i fa 15 anys que viu a Mallorca: "A la meva família hi ha gent que és conservadora i no és gaire oberta, però tothom, fins i tot la meva padrina, que té 89 anys, va reaccionar molt bé i no m'ha fet sentir malament mai". Sandrine, fins que es va enamorar d'una dona, vivia amb el seu marit i la seva filla petita i no s'havia plantejat la seva identitat sexual. Va decidir acceptar i respectar els seus nous sentiments, separar-se i viure coherentment amb el que sentia.

A Mallorca, millor que a França

L'amor és la base de la relació de Xisco i Vaughan, que es varen casar a Palma tres anys després de començar la relació. "Ens feia molta il·lusió, però també era evident que ho faríem, era el més normal. Jo li vaig dir un dia: Mira, ens casam. I ell va dir: És clar que sí!", conta. Actualment viuen a París. Xisco fa feina com a auxiliar de vol d'Air France i Vaughan, que és americà, té la mateixa feina, però per a la companyia United Airlines. "A Espanya no veig cap problema, mai no he percebut ni mirades cap als costats, ni res. A Palma, la boda va anar superbé". Per ell, la diferència amb França és radical i, quan parla de les protestes multitudinàries que es varen produir en contra del matrimoni homosexual, Xisco s'enfada un poc: "A França hi ha molta hipocresia, sobretot fora de París. És depriment; després de casar-se i de sortir de l'ajuntament, hi ha gent que els vol tirar pedres". El que explica Xisco és semblant al que va sentir Sandrine quan va veure el que passava al país on va néixer. "Em va descol·locar. Jo tenia la sensació que no hi havia homofòbia, tampoc no pensava que hi hagués tants de catòlics, ni tanta gent d'extrema dreta. Però no era el país de la llibertat, la fraternitat i la igualtat? Per mi ha estat un poc dolorós, no tenia ni idea que França era així", comenta aquesta dona, que no viu gens aquesta realitat, ja que quan deixa Mallorca per anar de vacances al seu país es relaciona amb gent que l'estima.

Judicis previs

"Hi ha llocs al món on no es pressuposa que siguis heterosexual", diu Marta, que ha viscut un any als Estats Units. "M'agrada que no et considerin una persona hetero, sinó que et considerin una persona i ja està. És clar que, si surts de determinades ciutats, és com estar a Mallorca", comenta rient. "Jo he tingut molta sort, perquè tot el meu voltant m'ha fet costat. De vegades ha estat un poc difícil, però així també creixes", diu quan reviu el passat.

La seva evolució ha estat exponencial, perquè arran de la seva experiència a Nord-amèrica, de la mà de l'artista queer Else Gaunoux, està gravant un documental sobre la realitat de les minories sexuals a dos països europeus: Dinamarca i Polònia. En el primer, les parelles del mateix sexe poden casar-se per l'església i dins la jerarquia eclesiàstica hi ha capellanes declarades lesbianes, mentre que a Polònia és tot el contrari: quan es manifesta el col·lectiu LGTBQ (lesbianes, gais, transgèneres, bisexuals i queer ) ha de fer-ho protegit per centenars de policies, perquè els tiren pedres i ous.

Dani, que va formar part de Diabéticas Aceleradas, actualment protagonitza espectacles plens de crítica social i de revisió dels arquetips de gènere. A la seva vida ha pogut triar: "Sempre he cercat d'envoltar-me de persones que no siguin intolerants". Dani no entén la gent intolerant, així que pel que fa a les pallisses que han rebut a Palma persones pel simple fet d'estimar algú del mateix sexe, afirma: "Ho fan per demostrar el mascle alfa que duen dins, per reafirmar la seva masculinitat. Personalment, em sorprèn qualsevol tipus d'agressió, com quan un li diu a un altre fill de puta per haver-se botat un cediu el pas. Hi ha molta violència continguda". Dani és optimista, malgrat el moment actual. "Aquesta és una època de retrocés però, amb el temps, tot es posarà en el seu lloc".

stats