PalmaEmilio Alonso Sarmiento (Palma, 1942) fou un dels diputats de les Illes que va formar part de les corts constituents que aprovaren la Constitució del 1978. Considera imprescindible la reforma de la carta magna per actualitzar-la i reconeix sense embuts els errors del seu partit, el PSOE, que expliquen l’esfondrament electoral que ha patit.
Passats més de 30 anys d’aquell moment històric, si girau la vista enrere, com veis aquell període? El considerau exhaurit?
Està de moda això de dir que la Transició va ser una bunyol, que no es va fer el que es va poder. Ho diu gent que no va viure aquells anys. La realitat no només són els fets materials, polítics i sociopolítics, sinó també el sentiment dels ciutadans en aquell moment. Amb tota sinceritat, i pretenc ser un poc objectiu, els constituents del 77/78 feren el que es podia fer en aquell moment. Em record del meu pare que em deia: “Faceu el que faceu, qualsevol cosa em semblarà bé, menys que tornem al 36”. Hi havia un temor, no de tornar a la guerra, però sí d’una societat dividida i polaritzada en dos bàndols irreconciliables. Hi havia el renou de sabres, les habitacions de banderes dels militars. La prova és que el febrer del 81 els entraren al Congrés. La Constitució va tenir una gran virtut, va ser un marc legal en el qual tots ens havíem de moure. Va ser la primera constitució de la història convulsa d’aquest país que no la feren els guanyadors contra els perdedors. Ara, la societat ha canivat, les condicions econòmiques i socials han canviat i la Constitució mateixa ho diu: no és un marc rígid i sempitern, es pot reformar. I la Constitució mateixa també n’indica el procediment. Repetesc que no som constitucionalista, però totes les constitucions democràtiques s’han reformat. La manera de mantenir i defensar la Constitució és reformar-la i, a més, radicalment.
I cap a quin sentit s’ha de fer aquesta reforma?
No som constitucinalista però, parlant en línies generals, crec que s’hauria de fer en dos sentits. En primer lloc, tenim un problema d’encaixar les nacionalitats, autonomies, territoris... m’és igual com en diguem, però per veure-ho no importa ser un constitucionalista. No ho veia gens clar. Nacionalitats, comarques, autonomia... tenim un embull important. No sé com es pot resoldre, però s’ha de resoldre, perquè no només és el problema català, que ara és a l’aparador, perquè depenent de com enfoquem el cas català, la resta -bascos, gallecs, andalusos...- estaran a l’aguait. En segon lloc, tots els temes referents a la corrupció. I també en el sentit que diu Pedro Sánchez, amb qui estic d’acord, que és el de constitucionalitzar l’estat del benestar, sanitat, pensions.
Vós us heu referit a gent que no va viure aquell període i que veuen la Constitució com un instrument per superar aquella etapa i que ara observen que ha quedat immòbil. Sembla que hi ha por de la reforma, de canviar-la...
En qualsevol moment històric, no és bo tenir por. S’ha de ser valent. S’està demostrant que la gent jove, la que ho passa malament, la que amb tota la raó està indignada, veu la Constitució com una cosa que li impedeix avançar. Ja s’hauria d’haver reformat a fons un parell d’anys enrere. El que passa és que no sé si els que vàrem signar la Constitució ens vàrem passar, perquè els sistemes que la Constitució mateixa apunta per reformar-la són complicats, llargs i, sobretot, necessiten un quòrum important. Ara no veig la possibiliat d’aquell famós consens dels anys 70. En aquests moments, l’esquerra podria arribar a un acord, fins i tot amb Podem, però ara no veig la dreta disposada a arribar a un acord per reformar a fons la Constitució. És a dir, posar el parapet de la llei, més la llei de lleis, per no fer res, és una equivocació. Un error que pagarem car tots els que s’hi oposen i els que volem reformar i no podem. La gent s’indignarà més i en algun moment podem entrar en una bolla de neu en què la indignació produeix més indignació que ens durà a una situació social difícil de controlar.
Aquest és un dels motius pels quals molta gent ha perdut la confiança en els dos grans partits...
No crec que sigui un problema del bipartidisme, sinó que els dos partits principals -també podríem ficar dins aquest sac Esquerra Unida- no han sabut avançar al ritme que avançaven els canvis socials. Per no ficar-me amb els altres, en el PSOE vàrem cometre l’error d’amotllar-nos sense crítica ni oposició a l’onada de neoliberlaisme que ens començaren a imposar des de la Unió Europea.
Així, vist el distanciament del PSOE del seu ideari clàssic, considerau normal el sorgiment de forces com Podem?
Sí, sí. Agraesc a Podem que hagi fet una anàlisi molt clara i encertada del malestar de la societat, perquè la societat està empipada i indignada. Això ho ha fet molt bé. Un altre tema, que es podria discutir molt, són les idees que plantegen. Més que res, amb Podem el que em passa és que m’arriba un tufet per aquesta manera d’organitzar el partit, aquesta manera d’elegir el líder gairebé per aclamació, ara digital... deixa un tufet de centralisme democràtic del meu temps, que no m’agrada un pèl. Tant de bo m’equivoqui.
