Desglossat: sant Antoni i el Dimoni

“Sant Antoni i el Dimoni/ jugaven a trenta un,/ el Dimoni va fer trenta,/ Sant Antoni trenta-un...”. Així comença una de les gloses més famoses d’aquests dies. A diferència de llegendari dimoni que mortificava amb perverses temptacions el sant en el desert, els que avui corren pels nostres carrers encalçant la jovenalla són bons al·lots. Segons alguns estudiosos, aquests personatges serien reminiscències llunyanes dels antics xamans o bruixots que, al voltant del foc, dirigien els rituals de fecunditat en dates hivernals. Saltar precisament damunt del foc és un component molt primitiu per invocar les bones collites.

Un dels dimonis més famosos d’aquestes festes és el cucarell, d’etimologia incerta, conegut a Menorca com a serenell. En una escala inferior trobam els dimonis boiets (paraula derivada de boig), que són uns éssers més polissons també coneguts com a follets. Va ser precisament el cristianisme qui els dotà d’un esperit maligne. Al món grec un daimon era una espècie de geni interior que guiava les conductes dels homes. El mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, atribuïa la seva saviesa a un daimon. L’Església, però, identificaria aquestes divinitats amb Llucifer (“qui porta la llum” en llatí), l’àngel rebel castigat a l’infern. Altres apel·latius seus van ser Diable (“el calumniador” en grec) i Satanàs (“adversari” en hebreu).

EDICIÓ PAPER 19/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF