Els detalls més petits de la nostra vida diària estan en escrutini.
La nostra vida quotidiana està sotmesa a un escrutini precís de moltes organitzacions de diferents tipus. En alguns casos això pot ser positiu i constructiu, i en d’altres corromp la democràcia i la participació pública en la vida social. Sí, els nostres detalls es coneixen a un nivell que serien inimaginables per a Orwell i el que està passant és que, mentre les nostres vides es fan transparents per a aquestes organitzacions, aquestes organitzacions es fan menys transparents per a nosaltres. És un procés doble: nosaltres som més visibles per als que es fan menys visibles.
Quines són les principals tendències en vigilància avui?
Hi ha algunes tendències particulars del segle XXI. Una és l’acceleració: la vigilància creix molt ràpidament, en tots els nivells i en tots els àmbits. Una altra és la confusió entre aparells del govern (departaments, policia, serveis d’intel·ligència) i empreses privades (companyies d’internet, seguretat): sovint no es pot saber qui fa què i les portes giratòries estan a l’ordre del dia. També guanya importància la informació que surt del cos humà: càmeres als carrers i en drones, biometria, ADN... Els governs donen un significat a aquesta informació que no és el nostre: tot s’interpreta a partir d’algoritmes informàtics. És el que diuen els nostres cossos, però no el que diem nosaltres. Hi ha un altre jo, el relat de mi que fan els sistemes de vigilància: el meu doble digital és el que compta.
¿Té sentit la recollida massiva de dades?
Hi ha la creença que com més dades es tinguin més sospitosos podrem descobrir: és l’anomenada anàlisi de riscos. Però això planteja molts problemes, perquè el tipus d’informació que s’emmagatzema prové d’una base tan enorme que l’única manera de gestionar-la és fent servir uns algoritmes. Si Amazon.com et classifica com algú a qui li interessa un llibre determinat, com a molt si s’equivoquen et recomanaran títols que no t’agradin. Però quan el mateix mètode s’utilitza per buscar terroristes, l’error pot ser enorme. S’apliquen les mateixes tècniques a la vigilància dels consumidors que a la dels delinqüents.
Com més ens preocupa la seguretat, més insegurs ens sentim.
La vella presumpció a les democràcies occidentals que ets innocent fins que es demostri el contrari s’ha capgirat. Mai saps si et posaran en una llista o et classificaran com a perillós només pels amics que tens a Facebook. Un cop més, no tenim l’oportunitat d’explicar la nostra pròpia història, perquè passa per davant la categoria de sospitós. I aleshores ens tracten com a culpables... fins que no demostrem que no hi tenim res a veure. La idea que com més dades millor porta a la pèrdua de la presumpció d’innocència.
Com a estudiós de la vigilància, ¿el va sorprendre alguna de les revelacions de Snowden?
Algunes van confirmar el que ja sabíem, però d’altres no ens les podíem imaginar, com el grau en què les companyies d’internet permetien que la NSA accedís per una porta del darrere a les dades dels seus clients.
¿L’11-S, Wikileaks i Snowden són els capítols d’aquesta història?
Són els tres grans fets espectaculars, però a sota hi ha les tendències de fons. La NSA ha admès que va començar a fer servir Facebook sistemàticament el 2008, només quatre anys després que es creés. El regal tan excitant que Mark Zuckerberg havia fet al món, de fet, era un regal per a la vigilància. Perquè durant anys els tècnics de la vigilància s’havien esforçat a trobar eines per classificar la gent de manera més acurada. I aleshores va arribar Facebook i els amics de Facebook, que revelen el que el departament d’Interior volia saber. Snowden només va revelar el que passa.
I potser no n’érem conscients?
Els joves estan molt contents portant sempre a sobre un dispositiu de seguiment personal. En diuen smartphone, però és això. Amazon.com i els smartphones tenen tants avantatges! Però hem d’entendre que aquest mateix sistema està implicat en la vigilància. No en podem escapar, ni en una illa deserta: no hi ha res fora del món de la vigilància. Hem de pensar com fem servir aquests dispositius i reclamar als que ens presten serveis què en fan de les nostres dades.
¿On és el límit entre la seguretat i la privacitat?
Depèn de com es defineixin aquestes paraules. Quan parlo de la meva seguretat, penso a tenir accés a serveis mèdics quan estic malalt, que la meva família pugui viure segura, que els més vulnerables de la meva comunitat estiguin protegits i no estigmatitzats... La seguretat és una paraula que pot tenir definicions molt diferents. Dir, com afirmen alguns governs, que cal sacrificar la llibertat per obtenir seguretat és, senzillament, una mentida. La seguretat humana vol dir també llibertat de viure, de parlar, d’associar-se amb altra gent. És l’hora que els preguntem què entenen per seguretat, perquè no crec que sigui aquesta la seguretat que la majoria volem.
