Quin recorregut veu a les converses que acaben de començar?
No sóc gens optimista: no crec que això vagi enlloc. No hi haurà cap procés seriós fins que no s'encari el problema central: l'ocupació de Cisjordània i Jerusalem Est, que s'amplia cada dia. La colonització ha avançat tant que difícilment es pot tornar enrere: no només per la presència de 530.000 colons, sinó per l'enorme infraestructura que els envolta. Tots els governs israelians, sense excepció, han intentat que la colonització de Cisjordània fos permanent. I els Estats Units no han fet res per impedir-ho. No em creuré cap procés de pau fins que passin tres coses: que els Estats Units diguin clarament que la base de partida per a les negociacions són les fronteres del 1967, que s'estableixi un marc temporal concret i que Washington deixi de fer servir el seu poder de veto al Consell de Seguretat de l'ONU per defensar l'ocupació israeliana.
Aleshores, per què han impulsat les converses els Estats Units?
Washington ha seguit la mateixa política durant més de 20 anys. En aquest cas, potser es tracta de neutralitzar els efectes del reconeixement de Palestina a l'Assemblea General de l'ONU: els palestins conversen a Jerusalem, no a la seu de l'ONU a Nova York. I no s'ha d'oblidar que el conflicte palestino-israelià es un focus central de ressentiment i desestabilització de la regió, que ara està en ebullició. Per a les opinions públiques del món àrab veure un esforç dels Estats Units per trobar una sortida al conflicte tindria un efecte extraordinàriament positiu. Però el problema és que l'únic que veuen és més del mateix: els Estats Units no actuen com un mediador honest.
El derrocament de Mursi a Egipte ha aïllat Hamàs i ha restablert el poder de l'exèrcit, un fidel aliat d'Israel.
És cert, el cop a Egipte ha obert una oportunitat tàctica per a Israel. Però el problema és que -sigui en un moment favorable, desfavorable o neutre- cap govern israelià ha demostrat voluntat per cedir un territori que faci viable un estat palestí. Ni tan sols el govern Rabin-Peres, en el moment àlgid del procés de pau, va aturar la colonització: els assentaments van créixer un 50% entre el 1993 i el 1996. Israel vol annexionar-se tots els assentaments de Jerusalem Est. La filtració d'Al-Jazira dels anomenats papers palestins demostrava que els negociadors de l'Autoritat Palestina estaven disposats a cedir gairebé tots els districtes. I fins i tot així, Israel va dir no . ¿I qui liderava aleshores la negociació al costat israelià? Tzipi Livni: la ministra que avui torna a seure a la taula.
Mahmud Abbas va dir que no negociaria si no s'aturava l'expansió dels assentaments. Ara seu a parlar sense condicions.
Abbas no té crèdit: s'ha centrat més en el poder que a posar les bases d'un estat palestí. Saeb Erekat, el negociador palestí, va dimitir per l'escàndol dels papers palestins . I ara torna! És com quan es reposa un concurs dolent de televisió.
