El president del BCE està perdent pistonada. Aquest cop l’efecte Draghi només va durar una hora i cinquanta-set minuts, que és el temps que va passar entre la baixada inicial de l’euro i el seu subseqüent rebot fins a situar-se per sobre del valor de partida. El veredicte dels mercats ha sigut clar i contundent: el BCE ha fet massa poc i massa tard. No obstant, va ser un moment històric: per primer cop el BCE va començar a cobrar un tipus negatiu als dipòsits dels bancs i, a més a més, va adoptar polítiques d’estímul al creixement sota la màscara de fomentar la inflació.
La mesura d’oferir préstecs gairebé gratis per animar els bancs a prestar a les pimes és benintencionada, però de dubtosa eficàcia. Els bancs estan massa ocupats reduint els balanços i enfortint els seus nivells de capital per complir amb les normes internacionals. Com a mínim, això és el que pensen els inversors, que ja es posicionen per a l’arribada de més mesures, que, amb tota probabilitat, vindran després de l’estiu. Tot plegat, molt soroll per ben poca cosa.
