Bibliofàgia (una defensa de la lectura)
Llegeixo tant com puc i he viscut sempre entre papers impresos. Diaris, revistes, àlbums, llibretes, llibres i llibrets, enciclopèdies, diccionaris, novel·les, toms, totxos, volums de volumetria diversa. No em fa cap por l’era digital, perquè llegir no només rima amb tenir. Llegir és una acció lliure que admet molts suports. I el meu és total. Un suport total que es basa en el plaer, el goig, el gaudi, no exempt del dolor ni de l’esforç ni de la fiblada que algunes lectures provoquen. La millor manera que tinc de sortir en defensa de la lectura és escrivint un text que demani ser llegit. I per fer-ho, intentaré reproduir el mateix que em passa quan llegeixo: que deixo de ser jo per ser-ho més encara.
El lector en què em transformo és tan voraç que devora tots els textos que li cauen a les mans. Un lector voraç i veraç que ara mateix podria tenir aquest exemplar santjordiesc de l’ARA a les mans, i també el devoraria. Aquest lector de qui escric no és ni bibliòman ni blibliòfil ni bibliòfug. És bibliòfag, perquè practica la bibliofàgia. Se’ls cruspeix, els llibres, com qui es fot un plat de mongetes amb pernil. Amb delit. És un lletraferit salvatge que comença, de menut, llegint quaderns escolars i frases fetes amb guixos de colors a la pissarra de l’aula. De mica en mica el seu apetit bibliobulímic el mena a cruspir-se tots els contes que hi ha a la biblioteca de l’aula. Quan ja els ha llegit tots demana canviar de classe, i així successivament fins que devora tots els llibres de la seva escola. Salta de cicle en cicle amb una rapidesa insòlita. La qüestió és poder continuar llegint. Després assalta l’institut. Allà aprèn a suspendre el temps vital per poder acabar-se tots els llibres que l’envolten.
La vida del nostre lector bibliòfag transcorre feliç. Llegeix a qualsevol lloc i en qualsevol posició. En un lavabo o en un menjador, al tren, en una sala d’espera, al carrer. Un dia entra en una llibreria del seu barri i ja no en surt fins a la setmana següent, quan s’ha llegit tots els volums de fons que ha trobat a les prestatgeries. Durant aquells dies febrils el llibreter obre i tanca normalment el seu negoci, però el lector voraç roman a l’interior, nit i dia, devorant els llibres que no paren d’arribar en paquets de volum creixent perquè s’acosta Sant Jordi. Durant setmanes, va de llibreria en llibreria. Fins que, just abans de Sant Joan, constata que ja s’ha llegit tots els llibres disponibles a les distribuïdores i surt, satisfet, a passejar pels carrers de la seva infància. Com que pertot troba noves lectures que l’absorbeixen camina sense fixar-s’hi gaire i xoca amb una antiga companya de classe. Ella somriu, afalagada, i el convida a visitar-la. Viu al barri del costat. Mitja hora més tard el lector bibliòfag puja il·lusionat al pis de la vella amiga. No en sortirà fins a set mesos després, el temps just que trigarà a cruspir-se tots els llibres que l’avi de la noia li ha deixat en herència. Seran set mesos inoblidables, en una biblioteca plena de clàssics universals. Llibres dels d’abans. La nit que tanca l’última pàgina del tercer volumet del Pickwick de Dickens traduït per Josep Carner i publicat per Proa l’any 1931 a 10,50 ptes. per volum o 9 pessetes per als subscriptors, abandona el pis per sempre. Necessita nous horitzons.
El salt d’una prestatgeria a l’altra en què aviat es transforma la seva vida sentimental s’alenteix la tarda que s’enamora d’una bibliotecària. Aquest cop trigarà set anys a devorar tots els llibres de la noia. Com que és una dona perspicaç, aviat sospita alguna cosa. Per si de cas, cada pocs dies porta alguns llibres que treu de la feina i els afegeix discretament a la prestatgeria de casa. Això allarga la relació, però el lector bibliòfag no en té mai prou. El convidaríeu a instal·lar-se a la Biblioteca Nacional i no en sortiria fins que no s’ho hagués llegit tot. Absolutament tot. Ara fa poc que l’han trucat del diari ARA per demanar-li que participi en una edició extraordinària pel dia de Sant Jordi. Li han demanat que, en la seva condició de lector bibliòfag, escrigui una defensa de la lectura en quatre mil cinc-cents caràcters. Mentre parla amb l’Ignasi Aragay per telèfon fulleja una reedició dels contes de Cortázar. Quan arriba al que l’argentí va titular Continuidad en los parques entén que ha d’accedir a escriure una defensa de la lectura que es faci llegir. Llegeixo tant com puc, addueix abans d’acomiadar-se. Després penja i es posa a escriure la primera frase d’aquesta defensa.
