La voluntat de fugir
Va deixar d’escriure l’agost del 1873. Tenia 20 anys. Fins llavors, Arthur Rimbaud havia estat fugint per mitjà de la paraula. A partir de llavors també va sortir de la paraula. M’interessen molt aquestes fugides. El Rimbaud poeta joveníssim és un miracle. Com Keats, Schubert o Mozart. Una persona necessàriament tocada per la gràcia, amb una capacitat fulminant per a la creació. En el seu cas per a la creació més destructiva concebible. Quan tenia l’edat en què Rimbaud va fer el seu brillant viatge per la poesia -18 o 20 anys- em van seduir molt les destruccions de Rimbaud, el poeta maleït par excellence, per sobre del seu amic-enemic Verlaine.
Les Il·luminacions van ser per a mi una autèntica guia per a la demolició de la hipocresia moral. El món burgès i benpensant sucumbia a cops de vers. I després, aquell últim llibre seu, Una temporada a l’infern, que anunciava tantes coses, entre les quals la sortida definitiva. “Prou de paraules!”, hi va escriure el poeta, que proclamava el comiat. Però Rimbaud no va morir, com ell mateix va creure, sinó que el seu suïcidi va ser poètic: va deixar d’escriure. Va sobreviure a la seva pròpia fi i es va submergir en la supervivència. Es va escapar de París, de França, d’Europa.
Quan llegia el volum titulat Cartas abisinias, una compilació de cartes enviades per Rimbaud als seus familiars, vaig comprendre que el seu autèntic maleïdisme arrelava en la supervivència. Són cartes prosaiques, dures, sense al·lusions a la seva etapa com a poeta. Els testimonis d’algú que, en efecte, ha materialitzat la seva voluntat de fugir i viu un permanent desarrelament. ¿Que potser no és això el que buscava el Rimbaud de les Il·luminacions? Després de soscavar el món moral havia soscavat la seva vida mateixa. No va morir en el moment dels elegits i va haver de morir lentament en la total obscuritat, implacable sempre. Recordo les últimes línies de l’última carta a la seva mare. ¿O era un telegrama? “Demà m’amputen cama. Perill de mort. Assumptes seriosos per solucionar”.
