La vida paral·lela

Segons va explicar després ell mateix, el dia que havia decidit suïcidar-se, als 24 anys d’edat, Gustav Meyrink es va trobar amb un fulletó que algú havia fet lliscar per sota de la porta de la seva habitació. Es titulava La vida postrema, i la troballa li va fer aturar el dit que ja estava a punt de prémer el gallet. Aquest esdeveniment no només el va salvar de la mort, sinó que va canviar la seva vida i la seva concepció de les coses. Després d’això, Meyrink es va dedicar a investigar el que podríem denominar existència paral·lela. No tenim per què dubtar dels artistes quan ens informen d’aquests fets epifànics, sobretot si, amb el temps, són capaços d’escriure una novel·la com El gòlem.

Recordo poques lectures més estimulants. Després vaig llegir altres textos de Meyrink: cap s’acostava a la grandesa literària d’ El gòlem, i em vaig convèncer que l’escriptor austríac era un d’aquests autors que es justifiquen davant els seus lectors per un únic llibre. No sé si en aquest cas aquesta apreciació és justa, però, sigui com sigui, un únic llibre meravellós ja és molt. Gustav Meyrink trasllada a la seva novel·la un element poderós del folklore jueu, un homuncle creat màgicament, per concentrar-hi tota aquella existència paral·lela formada per somnis i ombres que, en el seu text, desborda el marc esotèric per apoderar-se de la consciència de tots els homes.

El gòlem hebraic deixa de ser una criatura alquímica per convertir-se en l’inquietant símbol del que desitgem i neguem, del que temem i anhelem. Sense pertànyer a cap escola concreta, Meyrink participa en l’expressionisme i anticipa el surrealisme. Inoblidable és la seva recreació del gueto de Praga. Fins al punt que potser l’autèntic protagonista de la novel·la és la mateixa ciutat, una Praga laberíntica, fosca i fascinant com ho són certs somnis que, al mostrar-nos el més ocult de nosaltres, ens fan despertar amb el cap pesat, torbats per l’evidència que una vida paral·lela s’enrosca en la nostra vida quotidiana.