El viatge de la imaginació
Encara que ell, pel que sembla, no havia viatjat mai a l’estranger, l’escriptor italià Emilio Salgari va fer viatjar per tot el món milers de joves lectors. Amb Jules Verne viatjàvem cap al futur, i amb Emilio Salgari, cap a un passat exòtic i aventurer. Aquest últim era un escriptor meticulós que es documentava exhaustivament sobre els llocs que mai visitaria. Era, doncs, als antípodes de qui, en la nostra època, participa en els massius viatges organitzats a destinacions remotes: algú que acostuma a no saber mirar el que veu. Salgari no veia res en directe però ¡com mirava des de lluny i com feia mirar els seus lectors!
Durant anys vaig creure que Salgari era un autor de literatura juvenil, fins que una relectura gairebé fortuïta -un llarg cap de setmana convidat a una casa que a les velles prestatgeries conservava els seus salgari - em va fer comprovar que es tractava d’un gran escriptor que sabia dotar els seus personatges d’una complexitat i una subtilesa magnífiques. El seu món s’emparentava amb la gran estirp de narradors anglosaxons d’aventures: Stevenson, Melville, London, Kipling. Més enllà d’aquests, el principal protagonista creat per Salgari, o aquell que a mi em semblava més atractiu, el Corsari Negre, tenia un paral·lelisme indiscutible amb El Corsari de Byron.
El Corsari Negre, que ja era el meu favorit en la lectura d’infantesa, s’integrava en la privilegiada família dels pirates literaris sorgits a tot Europa seguint el camí del corsari byron-ià. L’heroi de La canción del pirata d’Espronceda que llegíem al col·legi formava part d’aquesta família. No obstant això, potser el Corsari Negre era el més magnètic de tots: taciturn, enigmàtic, agosarat, amb un passat fosc i un futur incert, és la silueta romàntica per excel·lència en la qual es troben exquisidament barrejats els somnis del desig i del temor.
