KNOCKOUT

La veu dels homes

"Un exemple més, residual però simptomàtic, de com la cultura masclista ha creat rebuig envers la veu de les dones"

L’ arrencada de curs suposa també l’inici d’algunes utopies personals. En el periple per decidir a quin gimnàs faràs l’obra de beneficència per deixar-hi un tant cada mes sense posar-hi els peus, en descobreixes un on només accepten dones. Els aparells per exercitar la musculatura, m’explica l’encarregada, també estan especialment dissenyats amb perspectiva de gènere. Mentre m’explica les quotes i les virtuts d’aquest sistema personalitzat i m’insisteix perquè em pesi en una bàscula i em prengui mides de tota mena de contorns del meu cos, es va sentint una ordre potent de fons: “ ¡Cambio! ” Amb to imperatiu, una veu masculina repeteix de manera constant: “ ¡Cambio! ” La proposta específica d’aquest espai són uns aparells disposats en cercle a dins d’una sala. S’han de destinar trenta segons d’entrega vigorosa a cada màquina. Les dones canvien d’aparell cada vegada que la veu masculina commina tothom a desplaçar-se: “ ¡Cambio! ” I les clientes que estan traient el fetge per la boca, totes acalorades, baixen d’una màquina i s’enfilen a la del costat. L’encarregada m’explica que la veu que marca el ritme de la sala se sent cada mig minut i que està gravada. Certament, mentre conversem, el contundent “ ¡Cambio! ” va ressonant entre les quatre parets del local mentre una música de fons determina el compàs per suar la cansalada.

I li pregunto: “Si el gimnàs és només per a dones, les monitores de sala també són dones, les màquines estan pensades expressament per a les dones i el tipus d’exercici físic està basat en les necessitats d’una constitució femenina, per què la veu és masculina?” Aleshores l’encarregada m’explica que la veu és del fundador dels gimnasos, una franquícia que creix arreu del món. Sigui on sigui el gimnàs, la veu enllaunada que marca les ordres de canviar de màquina és sempre la d’aquest home amb l’idioma que convingui. “Als Estats Units també és ell qui diu « ¡Change! » i a la Xina no sé com es diu “ ¡Cambio! ” en xinès però, es digui com es digui, també la pronuncia ell”.

Mentre mantenim aquesta conversa el “ ¡Cambio! ” va repetint-se de fons. Tinc la impressió que potser no m’he explicat prou bé a l’hora de fer la pregunta i insisteixo: “Sí, però si tot està pensat en clau femenina, no entenc per què carai totes les dones han d’obeir les ordres d’una veu suprema masculina com si fos Déu. ¿No podria ser una veu femenina?” I l’encarregada em confessa divertida una anècdota de caràcter històric. “Sí, al principi era la veu d’una noia. Però de seguida es va veure que la dinàmica no funcionava. Quan la noia deia « ¡Cambio! » ningú no li feia cas”.

La veu dels homes com a màxima autoritat. Mentre elles esbufeguen muntades en aparells de tortura, ell marca el pas de l’agonia femenina. Pel que sembla, a ell sí que l’obeeixen. Un exemple més, residual però simptomàtic, de com la cultura masclista ha creat rebuig envers la veu de les dones. La prova irrefutable de fins a quin punt ho hem interioritzat. Em ve al cap el llibre de Mary Beard La veu i el poder de les dones, on documenta amb rigor com aquesta tradició de menyspreu a l’oralitat femenina es remunta a l’època clàssica. Cita una frase d’un guru del segle II dC: “Una dona hauria de guardar-se d’exposar la seva veu als desconeguts amb la mateixa modèstia que evita treure’s la roba”. El 2018 encara ens volen mudes i esllomades. És lògic que exigim un “¡Canvi!”.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF