Les veritats de la nit
En un dels moments poèticament més exaltats del Zaratustra de Nietzsche es diu: “És de nit. Ara parlen més fort tots els sortidors”. El profeta nietzscheà creu que la veritat de la vida és nocturna i que només a la nit els corbs es diuen la veritat. Arriba a la seva culminació, així, el segle XIX, un segle essencialment nocturn. En els seus inicis Novalis ja havia indicat el camí en escriure els Himnes a la nit, una travessa mística i èpica que subverteix la topografia tradicional de la civilització europea: la nit és superior al dia; la foscor prima sobre la llum; el subsòl, i no la terra, és l’àmbit dels grans símbols. El Romanticisme es complau en la nocturnitat.
Però l’estabilització del prestigi de la nit en la cultura europea comporta un camí sinuós. En la literatura són els místics els que més reclamen el joc entre la llum i la tenebra, l’alternança de la “nit de l’ànima”. En la pintura, la resistència contra la nit, i fins i tot contra l’ombra, és molt constant al Quattrocento. Després la foscor es precipita sobre la pintura: l’enigmàtic Giorgione pinta La tempesta i el “lluminós” Rafael introdueix la tenebra espiritual en la seva última obra, La transfiguració. Es trenca la frontera i s’obre el negre territori de la nocturnitat que té en el genial Caravaggio el seu gran punt d’inflexió.
Des de Caravaggio l’aliança amb la foscor -és a dir, una determinada manera de concebre la llum- forma part de l’entranya de la pintura europea. La poètica del Barroc, i també, al segle XX, d’una bona part de l’expressionisme, certifiquen aquesta aliança. No obstant això, va ser la pintura romàntica la que va fer de la nocturnitat la seva essència. Els museus alemanys estan plens de foscor, o d’aquella especial llum a la qual es referia Zaratustra. A Dresden es conserva una processó enmig de la boira pintada per Ernst Ferdinand Oehme que és tota una declaració de principis. El capvespre és joiós perquè és la porta de la nit.
