Reportatge
Misc 04/11/2018

Els últims guardians de la tradició, els artesans de Tunis

Malgrat els canvis d’hàbits del jovent i la crisi turística, a la medina de la capital tunisiana sobreviuen tallers que mantenen la tradició de les coses fetes amb temps i ofici

Ricard G. Samaranch
5 min
Mehdi Troudi és un jove artesà que ha heretat la botiga del seu pare i explica que exporta bona part de la seva producció de barrets.

”Nosaltres ja som els últims. Aquesta és una feina que s’està extingint”, comenta amb un punt de tristesa Moncef Xaturi, propietari d’un petit taller tèxtil al casc antic de Tunis. El Moncef, de mitjana edat, parla a batzegades i alça la veu per imposar-se a la remor rítmica de fons dels telers. Els seus dos únics companys són el seu germà gran i un vell amic. Generació rere generació des de la nit dels temps, els Xaturi han treballat la seda, i el Moncef presumeix de ser el dipositari d’un saber tradicional que cada cop comparteix amb menys col·legues. Fa 40 anys, assegura, hi havia centenars d’artesans de la seda, ara només en queden un grapat. El seu sector és potser un dels casos més extrems, però no és l’únic que ha vist com els accelerats canvis socioeconòmics de les últimes dècades a Tunísia posaven en perill un mode de vida ancestral.

Endinsar-se pels estrets carrers de la medina, com es coneix la ciutat antiga en el dialecte tunisià, és com fer un viatge en el temps. A tot just uns passos del seu carrer principal, convertit en un atrafegat basar de botigues de souvenirs per als turistes, s’estén un vast laberint d’enrevessats carrerons i passatges llòbrecs. Sense espai per a l’accés de vehicles, el seu silenci sovint només el trenca la dringadissa d’un artesà treballant el metall o els cops de martell d’un fuster. Les portes dels seus tallers, sempre obertes, conviden a imaginar la vida de les ciutats europees medievals. De fet, a Tunis alguns gremis encara ocupen un espai contigu, cosa que dona nom a carrers i petits barris.

No obstant això, actualment molts gremis només existeixen sobre el paper. “Hi ha encara un amin [secretari] per a cada feina, però ja no té cap poder. És un càrrec simbòlic. No és com abans, que s’encarregava de certificar que un aprenent havia adquirit els coneixements suficients i li expedia el permís per treballar”, lamenta el Moncef, que no dubta a definir-se com un “nostàlgic” mentre entona la cançó de la diva egípcia Um Kalthoom “ Zaman, iarga ya zaman ” [Que tornin aquells temps]. A la paret pengen diverses fotos en blanc i negre del seu pare, que ell mostra amb orgull: “Jo ja corria per aquí quan tenia tres anys i ni tan sols teníem electricitat!”

Un treballador del taller tèxtil de Moncef Xaturi, un dels pocs artesans que encara treballen la seda com es feia abans

La combinació d’un conjunt de factors -la globalització, la crisi econòmica després de la revolució del 2011, la penetració de les modes occidentals i la caiguda del turisme pels atemptats terroristes, entre d’altres- ha dislocat el centenari model de negoci de molts artesans de la medina. “Durant els últims anys, molts tallers han hagut de tancar les portes. Els problemes als quals s’enfronten són diversos. Entre ells, l’encariment de les primeres matèries i, en general, els costos de producció”, explica Leïla Ben Gacem, una emprenedora social que va elaborar un estudi complet sobre l’estat dels artesans de Tunis finançat per la Unió Europea. D’acord amb els seus informes, l’any 2014 n’hi havia 525. El gremi més nombrós era el dels sabaters, per bé que es veuria superat pels especialistes dels diferents metalls si l’estudi no els hagués dividit en diverses categories.

Invasió de productes xinesos

“Amb la devaluació del dinar, per la seda que abans em costava 55 dinars ara en pago 155”, es queixa el Moncef. “Hi ha una mancança de primeres matèries. Molts proveïdors han tancat”, comenta Mehdi Troudi, propietari d’una històrica botiga de txètxies, el barret tradicional tunisià. Per aconseguir llana de primera qualitat per als seus productes ha hagut de recórrer França, Austràlia i fins i tot la Xina. El Mehdi culpa dels seus mals sobretot la caiguda del turisme els últims sis anys. “La cosa ve de més lluny. Avui els joves ja no porten txètxia. Abans, sobretot durant la lluita per la independència, era un símbol nacional. Si els nens no la duien per anar a l’escola, els feien tornar cap a casa. Formava part de l’uniforme”, intervé el senyor Tajuni, un ancià bondadós que li fa de comptable.

Un altre problema comú en molts artesans és la invasió de productes xinesos, que, a preus rebentats, copien fins i tot els productes tunisians més tradicionals. Això sí, fets de fàbrica i amb una qualitat més baixa. “Els xinesos no fan txètxies, però sí uns barrets que s’hi assemblen, i molts turistes piquen. Però potser encara són més perilloses les còpies de txètxies de veritat amb mala qualitat fetes aquí a Tunísia”, apunta el Mehdi, orgullós del seu segell Mohamed Ali, amb prestigi també a Líbia. De fet, calcula que exporta el 70% dels seus productes i que el mercat subsaharià és el més lucratiu. En teoria, els barrets xinesos estan prohibits pel ministeri de Sanitat perquè no estan fets de llana, sinó d’un material químic que anomena “moqueta” i que és cancerigen. Però la policia fa els ulls grossos. “Hi ha diverses lleis que protegeixen el productor local, el problema és que l’estat no les aplica”, confirma Leila Ben Gacem. Es calcula que fins al 50% del PIB tunisià podria correspondre a l’economia submergida.

Per a Suhail Fitur, fabricant de les tradicionals babutxes magribines, la competència arriba de l’Índia, i no de la Xina. Els basars n’estan plens. “Jo em prenc aquests canvis com una oportunitat, no només com una amenaça. Es tracta d’aprendre les lliçons i adaptar-se”, sosté, assegut al seu petit taller, format per una sala estreta i fosca d’uns 20 metres quadrats i amb un altell. El seu nou model de negoci passa per elaborar a la vegada sabatilles de sola de goma i cuir de baixa qualitat i d’altres de tradicionals bordades amb els millors materials. Les primeres costen uns 6 euros, les altres 25. A més, també confecciona sabates a mida sota comanda. “El meu pare feia quatre babutxes al dia. Perquè em surtin els números jo n’he de fer vint”.

Un treballador del taller tèxtil de Moncef Xaturi, un dels pocs artesans que encara treballen la seda com es feia abans

No obstant això, potser el problema més greu per a la supervivència dels treballadors manuals de Tunis és la falta d’aprenents, de joves que vulguin dedicar-s’hi. “La generació actual vol guanyar diners de seguida i treballar poc. Aquesta feina els sembla massa dura. Pel mateix sou prefereixen fer de cambrer o pastisser”, explica el Suhail, que té dos treballadors a càrrec seu. El Mehdi, que als seus 37 anys és el més jove entre els fabricants de txètxies, també està d’acord amb el diagnòstic sobre el jovent. “Jo mateix, que soc llicenciat en informàtica, vaig treballar un temps en un banc. Però el pare es va posar malalt, i ho havia d’agafar jo o tancàvem les portes”, explica mentre desvia la mirada dels seus ulls blavíssims. “La veritat és que crec que aquí estic millor. Soc el meu propi cap i és menys estressant”, afegeix. En total, dona feina a unes deu persones de manera directa, la majoria dones.

Aquest traspàs familiar del savoir faire artesanal cada cop és més inusual a la medina de Tunis. El Suhail diu que no influirà en l’elecció dels seus fills, que encara van a l’escola. El Moncef, tot i que critica els joves per ser esquenadrets, no vol que els seus fills continuïn treballant la seda, fent corbates, camises i xil·labes. El fill gran és a l’institut i l’any vinent començarà estudis d’economia. “Pensió, nosaltres?”, somriu irònicament davant la pregunta. “No en tenim! Morirem aquí, als telers, treballant!” El seu fatalisme respecte al futur de la professió el fa semblar una mena de Don Quixot resistint els embats d’una modernitat que sap vencedora. Segons l’estudi de la Unió Europea, la majoria d’artesans se situen en una franja d’edat d’entre els 45 i els 65 anys. Mentre aquesta generació de guardians de les essències no doni el seu braç a tòrcer, el casc antic de la capital tunisiana mantindrà el seu encant.

stats