CARRETERES SECUNDÀRIES

Les tres morts de Fehmi Agani, a Kosovo

E l 10 de maig de 1999, quatre dones soles, la germana, la neboda, la sogra i l’esposa, enterraven Fehmi Agani al cementiri de Pristina, executat amb tres trets al cap.

Què hauria passat si Fehmi Agani, vicepresident de la Lliga Democràtica de Kosovo (LDK), d’Ibrahim Rugova, hagués aconseguit esquivar la mort dels seus assassins i reconduir la transició política per imposar-se al sector militar de la guerrilla de l’UÇK?

Fer política-ficció no serveix de res. Però ara que es compleixen vint anys dels bombardejos de l’OTAN sobre l’antiga Iugoslàvia, val la pena recordar -a través de les declaracions recollides a la seva dona, Sadije, i el seu fill Mentor- els darrers dies d’aquell professor que somiava en un Kosovo lliure i era partidari de la lluita pacífica i l’acord polític per aconseguir l’autogovern. I com la guerra va imposar-se, en un costat i l’altre, sobre aquelles idees.

Després del fracàs de les converses de pau de Rambouillet, Agani visita el 19 de març del 1999, a Brussel·les, el general Wesley Clark. Clark dirigeix les forces armades de l’OTAN. Solana n’és el secretari general. Malgrat que els bombardejos són imminents, Agani decideix tornar a Pristina. “El meu deure -diu al Mentor, el seu fill-és ser aquí, amb el meu poble”.

El dia 24 de març comencen els bombardejos, que duraran fins al 10 de juny. La família d’Agani passa els primers dies a la casa del barri de Dragodan, a Pristina. S’amaga de dia, però a la nit surt per dirigir la seva gent. El dia 28 les forces sèrbies ataquen el barri, obliguen els veïns albanokosovars a sortir de les cases per incorporar-se a les columnes de deportats que fugen cap a Albània i Macedònia. Agani s’amaga entre la massa. Es vol quedar a Kosovo. Després de refugiar-se en cases poc segures, arriba a la de la seva neboda Aferdita. Quan la noia obre la porta esclata a plorar i a riure: “Heus aquí un mort vivent!” A la ràdio sèrbia acabaven d’anunciar la mort d’Agani. La seva primera mort.

La segona mort, la mort real, serà el dia 6 de maig. Rugova és alliberat i arriba a Roma després de viatjar -detingut?- a Belgrad, encaixar la mà a Milosevic i condemnar els bombardejos. Agani, que viu amagat, decideix que és el moment d’anar a Albània, per entrar en contacte amb l’UÇK, contactar amb Rugova i arribar a un acord entre el moviment polític i el moviment armat -que ja domina al polític, enmig dels combats.

A primera hora del matí, amb la dona i el fill, va a buscar el tren de Montenegro, que està atapeït de deportats. Amaga la seva identitat sota una bufanda que li tapa la cara. A cinc quilòmetres de Pristina la policia para el tren. Fan baixar a tothom. Quinze joves són obligats a posar-se de cara a una paret. Els maltracten. Els diuen que seran afusellats. Agani decideix intervenir. Es treu la bufanda. S’identifica. S’interposa entre ells i la policia, que finalment deixa els joves, però se’l emporta a ell detingut. “No em mataran -diu a la dona i al fill-, soc un testimoni important”. L’executen unes hores després, a l’entrada del pont de Lipjan. La ràdio sèrbia diu que l’ha matat l’UÇK. Avui la família coneix els noms dels seus assassins, soldats serbis.

La darrera entrevista que va donar Agani va ser poques setmanes abans dels bombardejos, a Pristina. Al director de l’Institute for War & Peace (WPR). Agani recordava en aquella conversa com en el període 1974-1990 la vida a Kosovo “era agradable”, els kosovars participaven de la Federació Iugoslava i tenien una autonomia estable i un finançament autònom, Parlament, Constitució, Tribunal Suprem. Però tot això es va trencar i va començar l’ocupació sèrbia. Els acomiadaments a les empreses d’albanokosovars. El tancament d’escoles. La LDK dirigia la resistència civil, però la guerrilla s’anava fent cada vegada més forta. “La solució -deia en l’entrevista Agani- no vindrà de l’UÇK, encara que hi participi, però si no hi ha acord... la guerra serà inevitable”.

Entrevistat fa uns dies per Le Courrier des Balkans, al fill d’Agani li preguntaven com veia la situació actual de Kosovo: “En els temps de Milosevic -responia- no teníem res, cap dret, però estàvem orgullosos de no ser com ells. Avui els que ens dirigeixen són la nostra pròpia imatge. I no en podem estar orgullosos”. A Fehmi Agani encara li quedava una tercera mort. 

EDICIÓ PAPER 21/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF