12/01/2020

La tia Mimí

2 min

La tia Mimí, nom que conserva des dels tres anys (ara passa de vuitanta), acumula tota sola el deu per cent de l’empresa familiar (ja sigui en forma de cimentera, farmacèutica o immobiliària) i, per tant, allò de la cambra pròpia woolfiana li ha quedat ben curt, perquè de cambres pròpies ella n’ha anat sobrada.

Aquest deu per cent, ben administrat gràcies al seu talent per a la riquesa, talent que, estarem d’acord, no tothom té, li ha proporcionat els recursos bàsics per fer exactament el que li ha donat la gana cada segon, cada minut, cada hora de la seva vida sense haver d’atendre a les demandes de marits (no n’ha tingut cap), de fills (no n’ha volgut tenir), nebots (ha passat d’ells a la velocitat d’una perxa olímpica) o amics (que ho han estat de veritat).

Admirada per uns, odiada per d’altres (com per exemple per les seves sis cunyades sense excepció que li diuen “la John Wayne” per la seva afició als cavalls, al tabac i al whisky) i font de sorpresa per tothom, la tia Mimí, llotja al Liceu, box al Polo, abonament a Las Ventas, musa a la Cúpula Venus i del Club 49, monàrquica a Barcelona i republicana a Madrid, devota de Joan XXIII i de missa diària a la capella de casa... va ser de les primeres en vestir pantalons, pilotar un aeroplà i, últimament, rodar per Barcelona amb un cotxe elèctric conduït pel seu xofer mentre ella, asseguda al lloc del copilot, naturalment, ordena: ¡a la izquierda! y acelere, coño, acelere, que ens quedem enrere...

La tia Mimí, des del seu pis de rambla Catalunya, segueix pensant que tots els que viuen per sobre de la Diagonal són sense excepció “una panda nuevos ricos, unos horteras”. Als anys cinquanta va comprar-se un pied-à-terre al Districte Primer parisenc (“... porque estoy harta del Ritz...”) per anar-se a emprovar roba a Chanel i a Yves Saint Laurent dues o tres vegades l’any, visites que va aprofitar per acabar convertint-se en una de les col·leccionistes més importants del món, a més de mecenes, amant i amiga, dels nous realistes francesos.

Caçadora empedreïda, va introduir a Espanya juntament amb la seva íntima, la duquessa de Calàbria, la cria de dachshunds de pèl dur, tot i que ara, per raons que se’ns escapen, té dos shnauzers miniatura (Lope de Vega i Camarón) que borden a discreció a qualsevol incaut que se’ls acosti sense que la tia Mimí s’immuti gens ni mica.

Encara hi ha qui es recorda de com aquesta matrona imponent, de dits abotifarrats coberts de diamants, va enfrontar-se, amb arguments extrets a parts iguals de la mística de santa Teresa i de la picaresca de Fernando de Rojas, a un escamot de la FAI que volia entrar a casa a cremar-li la capella, però que va acabar al saló sucant melindros a la xocolata d’una tasseta de porcellana:

-Que podríem repetir, senyora?

- Claro que sí caballero, claro que sí, que esta guerra les está dejando a ustedes sin Dios y en los huesos... Rosario, traiga más chocolate para estos guerreros i una mica d’aromes de Montserrat para mi, vostè ja m’entén, háganos el favor, Rosario.

stats