KNOCKOUT

La teoria del fàstic

Un matalàs pixat al carrer, un vàter públic amb restes de femta, roba suada d’un desconegut, pudor de pipí en una habitació, mal alè, una rata morta, carn podrida, llagues purulentes, un cadàver en descomposició, vòmit a la porta de casa... Tot això que fa fàstic està fascinant una part de la comunitat científica. Biòlegs, metges i psicòlegs cada vegada s’interessen més per aquest sentiment de repulsió perquè tenen clar que es tracta d’una reacció que ha assegurat la supervivència de l’espècie. Fins i tot molts d’aquests científics han decidit convertir aquest interès en una especialitat. Aquesta àrea d’investigació l’han anomenat disgustology, que vindria a ser una mena de fastigologia, i ells, en tant que especialistes, s’han batejat com a disgustologysts, que podem traduir com a fastigòlegs.

Una d’aquestes expertes és la doctora Val Curtis, fastigòloga, autora de diversos assajos sobre el tema, divulgadora científica i directora del grup de salut ambiental de la London School of Hygiene & Tropical Medecine. Curtis fa molts anys que treballa conscienciant la població de la importància de rentar-se les mans amb sabó. Entén que l’increment d’aquest hàbit pot salvar milions de vides al món. Curtis ha explicat en llibres i conferències la importància del fàstic d’una manera molt pràctica. Què hauria passat si els nostres ancestres al veure deposicions humanes o d’animals s’haguessin sentit atrets per aquella substància i se l’haguessin volgut menjar? Doncs que l’espècie humana s’hauria extingit ràpidament. I el mateix hauria passat amb els animals. La doctora explica que fins i tot han pogut demostrar que un cuc s’allunya dels paràsits que li resulten nocius. Per tant, es tracta d’un acte reflex que en el cas dels humans es tradueix emocionalment en la repulsió. El fàstic ens manté sans i, per tant, vius.

Els estudis dels fastigòlegs fins i tot han descobert una correlació entre la reacció de fàstic i l’orientació política. Amb escàners cerebrals instantanis han vist que hi ha un vincle directe entre les respostes neuronals a imatges repulsives i la ideologia política. Van fer l’estudi amb un grup de voluntaris a qui prèviament es va demanar que es definissin entre conservadors i progressistes. Després els van sotmetre al control de l’escàner mentre els ensenyaven imatges repulsives de cossos mutilats. I van comprovar que, segons la magnitud de les seves reaccions, podien deduir amb un 95% de fiabilitat si aquella persona era de dretes o d’esquerres. Els conservadors mostraven una reacció cerebral molt més intensa al fàstic que els progressistes.

El dubte és si estem programats indefectiblement o el factor més rellevant és l’educació i l’aprenentatge. I, per tant, si el camí es pot fer a la inversa. Si l’increment de la por a infectar-nos, la cautela davant tot el que pugui estar contaminat, l’obsessió per la higiene i les noves rutines socials per evitar qualsevol risc, acabaran afavorint comportaments i mentalitats molt conservadores que afectaran el desenvolupament i el progrés social. 

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF