Gabriel García Márquez va batejar la felicitat que s’experimenta al llegir la Mafalda amb el terme de quinoteràpia, fent un joc de paraules amb el nom del seu autor, Quino. Són moltes les generacions que s’han entretingut amb aquesta colla d’amics entranyables: la Mafalda, el Felipe, el Manolito, la Susanita, el Miguelito, la Libertad i el Guille, el germanet petit de la protagonista. Les seves tires còmiques ens recorden que hi ha una manera més clarivident d’interpretar el món i que la perdem a mesura que ens fem grans. És la mirada infantil la que simplifica un planeta que els adults han complicat i fet emmalaltir.
Però si la Mafalda té aquesta capacitat per analitzar el món i amoïnar-se per la seva deriva en l’àmbit polític, social, mediambiental i econòmic és precisament perquè és una nena enganxada als mitjans de comunicació. La Mafalda viu pendent de l’actualitat, igual que el seu pare. Ell està orgullós de ser subscriptor d’un diari que quan és a casa llegeix a tota hora. Sovint ella es distreu observant la portada mentre el pare subjecta el plec de fulls concentrat en la lectura de les pàgines interiors. I és el moment que ella aprofita per fer les preguntes més complicades a un home que se sent superat per les inquietuds de la seva filla. A la Mafalda els avions fets amb paper de diari no li volen i sospita que és pel pes fatídic de les històries que hi ha escrites.
La Mafalda és una nena que insulta la ràdio quan les notícies que relata no li agraden. “IDIOTA!”, exclama en lletres enormes que ocupen la vinyeta de costat a costat. Al·lega que ella també pot insultar en cinerama, la mida de pantalla de cinema que en aquell moment es venia com la més espectacular. És davant de la ràdio que la Mafalda té ànsia per sentir algun dia la notícia del desarmament nuclear i abomina la publicitat que hi fan com un sistema per homogeneïtzar la població. Sempre hi anuncien tabac, alcohol o electrodomèstics que fan més lleugera la vida de les mestresses de casa. La Mafalda malda perquè cada individu sigui diferent i mantingui la seva personalitat i els seus somnis.
Però el mitjà de comunicació que més pes té en les historietes de la Mafalda és la televisió. Ella desitja profundament l’arribada d’aquest aparell a casa i té una lluita amb el seu pare per aconseguir-la. Era una època en què la televisió era considerada una caixa tonta que posava en perill la imaginació dels nens. Era l’electrodomèstic percebut com un perill per a la cultura. El dia que la televisió arriba a casa, la Mafalda es desmaia. Però malgrat tot, veurem una nena que té una mirada crítica davant de la tele. A diferència del seu germà, que donarà el xumet a les protagonistes que ploren en les telenovel·les, la Mafalda sap establir-hi una distància i fer-ne una lectura social. Sovint és una televisió divulgativa que parla d’animals i li permet elaborar el seu discurs de respecte a la natura. L’entreteniment arriba amb les pel·lícules de cowboys i li serveix per reflexionar sobre la violència.
L’habilitat de la Mafalda per entendre el món no és casual. Quino nodreix la seva protagonista d’una inquietud per l’actualitat, d’una capacitat per interpretar allò que consumeix en els mitjans. Quino ens recorda que és l’actitud que hem de tenir tots i, sobretot, ara que ens hem fet grans, l’hem de transmetre a les criatures que tenim al voltant nostre. Que no es converteixin en éssers passius davant d’uns mitjans que han canviat tant. Assegurem-nos que mantenen l’esperit de la Mafalda.
