Des de fa molts anys, el pintor i fotògraf José Manuel Ballester s’endinsa en el món de l’art explorant l’absència de gent. Els seus quadres són reproduccions de grans obres d’art, molt populars, on manté l’espai de manera exacta però n’elimina les persones. En el famós quadre Las Meninas de Velázquez, per exemple, esborra la infanta Margarida, les seves dames d’honor i la resta de presències que tots recordem de l’obra d’art. Manté la sala fosca buida, amb els quadres a la paret, només amb la claror de la porta al fons i el llenç gran i solitari en primer terme. En El naixement de Venus de Botticelli, l’enorme petxina blanca sura sobre el mar sense la deessa nua a sobre. Tampoc hi ha els déus alats que bufen la pluja de flors. L’exaltació de l’amor es converteix en un paisatge pertorbador. Un dels més tètrics és el que reprodueix l’escena dels afusellaments del tres de maig de Goya. No hi ha rastre dels soldats francesos apuntant amb les seves armes, i dels presoners espanyols només en queda el rastre de sang a terra il·luminat per l’únic objecte que ha quedat oblidat a l’escena: el fanal. L’artista pretén posar en valor l’espai arquitectònic però, a la vegada, acaba transmetent a l’espectador l’angoixa de la soledat i el silenci. Qui contempla les obres percep una contradicció absoluta: la forta presència de l’absència. Mentalment ets capaç de reconstruir l’escena completa, recordar els personatges. En canvi, a través dels ulls notes la tensió que provoca aquella solitud, com si alguna situació estranya, gairebé paranormal, hagués succeït.
El cinema també ha jugat amb la buidor de les grans ciutats. En les pel·lícules de catàstrofes i en thrillers angoixants, la fi del món i la fragilitat de l’individu s’han representat amb les avingudes més transitades sense cap rastre de vida.
Aquests dies, el confinament global ha omplert els diaris, revistes i televisions de fotografies majestuoses de les ciutats desproveïdes de qualsevol presència humana. La cultura audiovisual ens ha ensinistrat perquè percebem aquestes imatges com l’apocalipsi. Alguns fotògrafs s’han aventurat a sortir el carrer per immortalitzar una estampa insòlita i inquietant al segle XXI. Els racons més emblemàtics del món, els edificis més importants, els monuments més famosos, que normalment acullen el bullici de les multituds, ara sense ni una ànima. I l’impacte visual ens ha fet reflexionar sobre el sentit del buit.
Treure és una manera d’afegir significat. És donar una nova interpretació al mateix context. La no presència de vida dona una dimensió diferent de l’espai públic. El silenci, l’isolament, l’absència absoluta de contingut ens porten a l’abisme. La manca de persones, més que convidar a fixar-nos en l’espai físic, ens transporta a un pla més metafísic. Observar els nostres carrers deserts ens fa pensar sobre el present i les nostres circumstàncies, i assimilar què ens ha portat fins aquí. Per això, sortir a comprar o a passejar el gos i contemplar el no-res al nostre voltant se’ns fa cada vegada més inquietant. Perquè aquest buit, el que fa, és recordar-nos la nostra vulnerabilitat com a humans.
