Saber és sentir

Vaig veure una vegada María Zambrano a casa seva a Madrid. Estava envoltada de gats i tenia vuitanta anys i escaig. La seva veu era realment singular: ronca, profunda, amb multitud d’accents superposats, des del malagueny original fins al mexicà, des del francès fins a l’italià. La seva dicció era clara, precisa, malgrat que tenia la salut molt deteriorada i no trigaria gaire a morir. En la conversa va ironitzar sobre els molts reconeixements que llavors se li atorgaven després de tants anys d’indiferència. També vam parlar de José Lezama Lima, un escriptor pel qual Zambrano tenia devoció i a qui considerava un dels més importants de la literatura contemporània.

Durant els anys vuitanta, en efecte, la influència de María Zambrano era extraordinària i en els mitjans intel·lectuals la seva figura havia superat, de molt, la del seu mestre, Ortega y Gasset. En Zambrano buscàvem moltes coses, entre les quals una aproximació a la idea del sagrat que no fos estrictament religiosa però que tampoc es conformés amb la negació atea. En llibres com El hombre y lo divino o Claros del bosque un podia internar-se en un laberint, inquietant i reconfortant al mateix temps, en el qual estaven marcats els camins, sempre plens de cruïlles, en què s’explorava la transcendència humana.

Tot i que aquests llibres eren de gran estímul, l’obra de María Zambrano que jo més vaig recórrer -potser perquè era la que més m’interessava per als meus projectes personals- va ser Filosofía y poesía. En aquest text, Zambrano, amb gran riquesa d’arguments, proposa una superació de l’habitual dicotomia entre el fet filosòfic i el fet poètic establerta per la cultura occidental.

Davant el maniqueisme que la filosofia pregunta amb la raó mentre que la poesia respon amb l’emoció, Zambrano proposa una raó poètica en la qual el cos i les seves sensacions són el centre del coneixement. No sentim perquè sabem, sinó que sabem perquè sentim.