La ruleta russa com a metàfora
He tingut la sort que al meu avi li agradaven els escriptors russos i encara avui conservo vells exemplars amb traduccions de Tolstoi, Dostoievski, Puixkin, Turguénev, Gógol o Txékhov. I la que més valoro: una edició popular d’ Un heroi del nostre temps de Mikhaïl Lérmontov. Novel·la curta o relat llarg -mai he sabut distingir l’un de l’altre-, aquest llibre té la màgia singular dels llibres premonitoris. La primera premonició i la més evident és la capacitat de Lérmontov per anticipar, gairebé mil·limètricament, la seva pròpia mort: el protagonista, Peixorin, mor en un duel que s’assembla molt al duel que causarà la mort de Lérmontov.
No obstant això, hi ha una premonició més general sobre tot l’esperit de l’època. Anys abans que Baudelaire, Lérmontov descriu magistralment els mecanismes del tedi que poden aclaparar un home, només que, en el seu cas, no és pels carrers del sofisticat París metropolità sinó a les serralades del Caucas. Lérmontov, quan descriu la situació dels militars moscovites i santpetersburguesos destinats a l’abrupte no-res caucasià, ens relata amb nitidesa l’ambient en què sorgeix la ruleta russa, el joc macabre d’una guarnició però també el contrasentit que abraça tota una generació. Lérmontov és, doncs, el primer poeta del nihilisme modern.
Mort molt jove -als 27 anys- i de la mort que ell mateix va pronosticar, Lérmontov pot ser vist, igual que el seu admirat Puixkin, com un exponent brillant del romanticisme literari. Però de la mateixa manera en l’actualitat pot ser considerat un predecessor de la imatge de l’absurd que envolta l’home modern. Albert Camus i fins i tot Samuel Beckett són fins a cert punt lermontovians. I també ho és “l’heroi del nostre temps” de principis del segle XXI, perdut en un buit que Petxorin, el protagonista de Lérmontov, ja sembla intuir.
