Companys de Viatge

El riure com a camí de llibertat

La relació entre literatura i riure no em sembla fàcil. Em refereixo al riure, no al somriure. Si intento recordar els llibres que m’han fet riure, el seu nombre no és gaire elevat: algunes comèdies d’Aristòfanes i Plaute, alguna història del Decameró de Bocaccio, pàgines especialment xocants del Quixot, algun moment de les comèdies de Shakespeare i de Molière i, entre les obres dels autors moderns, alguns passatges de Chesterton i Wilde, curiosament algun moment de Tolstoi, El mestre i Margarida de Bulgàkov, molts episodis de Nabokov -sempre que no vulguin ser enginyosos en excés-. Però, per sobre de tots, el llibre amb el qual més he rigut és el Gargantua i Pantagruel,de François Rabelais.

El Renaixement al complet queda atrapat en les aventures d’aquests dos gegants goluts i desmesurats. El desafiament a la lògica, a la llei i als costums origina tot tipus de situacions hilarants amb les quals el lector se sent necessàriament còmplice. Els successius llibres publicats per Rabelais que conformen Gargantua i Pantagruel són el millor escenari per comprendre el xoc entre vell i nou món en una França i una Europa travessades per les guerres. Enmig de circumstàncies sovint terribles, Rabelais es mostra com un esperit lliure que s’enfronta burlescament als prejudicis i moralismes dels que no volen veure trastocar-se l’ordre de les coses.

De la mateixa manera, les seves criatures literàries, els gegants Gargantua i Pantagruel -pare i fill-, es dediquen a subvertir les velles normes socials, polítiques i religioses servint-se de la desmesura i la mordacitat. Rabelais, que sap modelar la seva gran erudició amb un talent únic per a la ironia, aconsegueix que el lector simpatitzi amb els seus herois fins al punt que és el món dels gegants, i no el dels seus jutges burlats, el que es constitueix com a veritable món. El riure és un recurs indispensable de la llibertat. 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF