La porta cap a l’exterior
COM FRANZ SCHUBERT, EGON SCHIELE ERA AUSTRÍAC i va morir jove després de realitzar una obra molt abundant. Com Schubert, que va compondre el meravellós quartet de corda La mort i la donzella, Schiele també va pintar un quadre amb aquest tema. En tots dos casos ho podem observar com una premonició de la mort prematura. Però a diferència de les cançons de Schubert, on l’angoixa és transfigurada en una bellesa delicada i vigorosa al mateix temps, a les pintures de Schiele la desesperació dels sentits, impotents davant de l’existència, es canalitza a través d’una poètica nerviosa i violenta.
Fill d’un cap d’estació, Schiele va passar la infància en una atmosfera ferroviària. Encara que va rebutjar la professió del pare, i es va inclinar per la vocació artística, la seva retina va quedar impregnada de les mirades infantils. Quan vivia ja a Viena agafava molts cops el tren per fer viatges d’anada i tornada, sense baixar a cap estació. Dibuixava i dibuixava el que veia a través de la finestreta del seu compartiment. Li interessava la corba, la dinamicitat, el zig-zag, el vertigen de les coses. Això, crec, explica el seu estil únic, deutor de Gustav Klimt i de la Secessió Vienesa, però completament singular. La resta del seu llenguatge l’explica ell mateix quan confessa que dibuixava i pintava amb traços continuats, sense defenses ni dubtes, sense rectificacions.
Schiele va escandalitzar tothom amb la seva sexualitat brutal i els seus cossos retorçats. Els escàndols van portar-lo fins i tot a la presó, on va fer una commovedora sèrie de dibuixos, cada un amb una llegenda pròpia. El meu preferit, molt auster, es titula La porta cap a l’exterior. Una porta, una reixa, una finestra. És un dibuix d’un presoner. Schiele sempre es va sentir un presoner. Presoner del seu cos, presoner del món, presoner de la llei, presoner del sexe. Segurament la llibertat només la veia per la finestreta d’un tren que fugia. Els seus cossos són sinuosos i vertiginosos com els paisatges que s’escapen. Fins i tot quan s’abracen, amb desesperació brutal, com a L’abraçada, pintada per Egon Schiele el 1917, un any abans de la seva mort.
