CAPS I PUNTES

Una plaça sense sort

L a de Sant Miquel és aquella placeta, sovint deshabitada, situada al darrere de l’Ajuntament de Barcelona. Un lloc que ha estat recentment reformat, per prohibir-hi l’aparcament de vehicles, crear un espai per als infants i fer-la una plaça “jugable”. La notícia, però, ha estat un monòlit de pedra. Malgrat els aclariments de les autoritats, que diuen que es tracta d’un joc infantil, per a molts només ha estat la darrera modificació d’un indret que porta 2.000 anys canviant d’aspecte sense èxit.

L’estrany megàlit és una pedra més, de les moltes que han estat protagonistes en aquesta plaça, en la qual els arqueòlegs van localitzar part del traçat urbà de la ciutat romana, casalots abocats a un cardo minor que es corresponia amb els actuals carrers de la Font de Sant Miquel i la Davallada de Sant Miquel. Per si no fos prou, es van localitzar unes termes, un cap de marbre de l’emperadriu Agripina i una inscripció on figurava el nom fundacional de Barcelona, la colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino.

Els banys van desaparèixer a l’Edat Mitjana, i al damunt s’hi va bastir la basílica de Sant Miquel, situada sota el nivell del carrer, que es va enfonsar i reconstruir en estil romànic durant el segle XII. Aquella església era coneguda per acollir una pedra que plorava cada Dijous Sant. Sembla que el terra del temple, format pels antics mosaics de les termes romanes, tenia un problema d’humitats i traspuava aigua, que els fidels recollien per guarir trastorns oculars. L’església de Sant Miquel va ser reformada al segle XVI. En aquella època, l’actual placeta era un cementiri parroquial al qual s’accedia pel carrer d’en Micó, que havia tingut fama de ser un dels més petits de la ciutat. Llavors era un veïnat aristocràtic i tranquil, amb diversos palaus com el dels Centelles.

El 1835 Sant Miquel va ser desamortitzada i transformada en la capella de l’Ajuntament, al mateix temps que el cementiri es transformava en plaça. Anys més tard, el 1869, el consistori va decidir enrunar l’església i utilitzar l’espai per ampliar les dependències municipals. La portalada goticorenaixentista va ser traslladada a la basílica de la Mercè, i el campanar va viatjar a la parròquia de la Concepció del carrer d’Aragó. La resta va desaparèixer. Aquella nova plaça disposava d’un sumidero, un urinari públic que provocava moltes queixes per la pudor que feia. A la fi d’aquell segle s’hi abocaven la impremta de cromos d’en Pere Mallofré i la joieria Francisco Cantó. A més, hi van viure personatges com Francesc Cambó, Carles Riba o l’historiador Ramón Menéndez Pidal. Al carrer d’en Micó, ara invisible, obria Cal Micó, una de les tavernes més populars del seu moment, on, fins a la Guerra Civil, es reunien polítics i periodistes.

A principis del segle XX, es van enrunar dos edificis per ampliar la plaça. I el 1928 es va construir l’Edifici Nou, al qual es va adossar la font barroca de Sant Miquel. Aquest projecte va tenir continuació en l’etapa de l’alcalde Porcioles, amb l’enderroc d’una illa de cases per edificar l’Edifici Novíssim, un gratacel massa alt per a les normatives del mateix Ajuntament, que va haver de ser rebaixat.

En els anys setanta, la plaça es va convertir en un aparcament per als funcionaris municipals. Es va projectar soterrar-lo, però en fer les excavacions va aparèixer un altre casalot romà i no es va arribar a fer. La darrera notícia havia sigut el Monument als Castellers, inaugurat l’any 2012, que l’oposició al consistori va comparar irònicament amb el filferro d’una ampolla de cava. Ara la pedra que dona voltes l’ha substituït com a motiu de burla en una plaça que segueix sense trobar la seva pròpia personalitat.

EDICIÓ PAPER 16/01/2021

Consultar aquesta edició en PDF