05/04/2015

La pintura que volia ser cinematografia

2 min
La pintura que volia ser cinematografia

AMB TOTA SEGURETAT NO HI HA CAP HISTÒRIA TAN REPRESENTADA EN LA PINTURA EUROPEA COM LA HISTÒRIA DE LA PASSIÓ DE CRIST, almenys fins al segle XVIII. Si concebéssim els frescos i els quadres dedicats al tema com si fossin fotogrames tindríem una pel·lícula exhaustiva sobre el relat que ha dominat la tradició espiritual d’Occident fins a la secularització il·lustrada i, sovint, malgrat ella. Els artistes es van bolcar sobre cada episodi, sobre cada detall narrat als Evangelis. Qualsevol gest de l’heroi del cristianisme és integrat de cent maneres diferents, i si el naixement i les prèdiques de Jesús són observats amb exhaustivitat, el seu sacrifici final es converteix en una tràgica i inigualable apoteosi. El dogma dels teòlegs es dissol fecundament en la sensorialitat dels pintors.

És difícil trobar un gran pintor que no s’hagi confrontat amb la Passió de Crist. Fins i tot entre els moderns: pensem en Picasso, o en Rothko, o en Francis Bacon, obsessionat aquest últim amb la crua carnalitat del sacrifici. Entre els artistes recents pensem en la minuciosa recreació que fa Bill Viola de la Passió. Abans del segle XVIII, puc apostar sense por a perdre, no trobaríem cap artista que no s’hagués apropat al motiu que es considerava central de l’art. No obstant això, m’agradaria recordar l’esforç que va fer un d’ells per concentrar tota la història en una petita obra, un oli sobre taula que mesura 57x92 centímetres.

Hans Memling va respondre al desafiament cap al 1470 i va incloure tot el cicle a la seva pintura, des de l’entrada de Jesús a Jerusalem fins a la resurrecció, passant pels principals episodis de la Passió. Memling ho va fer com ho feien els artistes de la seva època: traslladant els temps i els espais. Els actors del drama van vestits com els seus coetanis flamencs i Bruges, la seva pàtria adoptiva, es transforma en la Jerusalem bíblica. La pintura, de la mà de Memling, és un assaig de cinematografia.

stats