17/11/2019

El pijo socialista

2 min

- Mamà? - Cariño, tu padre está insoportable: está convencido de que ahora con los bolcheviques en La Moncloa las cosas pueden acabar tan mal como cuando el asalto al Palacio de Invierno. Dice tu padre que vamos a acabar todos como los Románov y que como esto siga así se lo lleva todo a Luxemburgo. Yo estoy espantada, te lo prometo, nunca le había visto de tan mal humor.

- Tu, espantada?

- Aterrorizada.

- No serà tant... Et recordo que en los noventa votaste a los socialistas...

- ¡Qué mala hija eres! Cría cuervas... Sacarme esto ahora, con el miedo que tengo en el cuerpo... ¡Asegúrame que nunca se lo dirás a tu padre! Piensa que si se enterase de mi pasado socialista sería capaz de pedirme el divorcio y, a pesar de que solo fue una vez, seguro que en la Rota le dan la anulación ipso facto. Y yo ya no tengo edad para quedarme soltera. Viuda no te digo que no, pero soltera...

Entre finals dels vuitanta i les Olimpíades del 92, amagant-ho, naturalment, als seus il·lustríssims marits, més d’una senyora de casa bona va votar, en un excèntric i original exercici democràtic, al PSC: “ Una aventura, cariño, un desliz de juventud. Compréndeme ”.

Però, esclar, se les ha d’entendre, els socialistes d’aquells temps -res a veure amb els d’ara- tenien alguna cosa de pijos que els feia tremendament encantadors i, a ulls de les joves niñas bien del moment, avorridíssimes de les pèrgoles i dels seus cadells preadolescents, irresistibles. Vistos amb perspectiva, aquells socialistes destil·laven una virilitat diferent, nord-europea, definitivament menys masculina, això sí, però igualment efectiva, producte de la disciplina amable de les agrupacions escoltes (Casal de Montserrat, Escolapis), de l’escola d’inspiració republicana (Virtèlia, Costa i Llobera) i d’un pedigrí mescla de foralisme i Front Obrer. El pijo socialista de principis dels noranta de Catalunya (a la resta de la península, incloent-hi Portugal, la cosa va ser ben diferent i ha acabat, com tothom sap, de manera lleugerament distinta) va ser també el resultat d’una alquímia que combinava el cristianisme tronxo del Ballarín i la mística dels germans Vila d’Abadal amb les fórmules culturals integrades de gurús francament simpàtics -uns de glamurosos (De Ventós, Bohigas, Rivière), altres de més austers (Capmany, Mata, González Casanova)- i amb tot l’ornament possible en forma de disseny, edició, periodisme i performance forjat uns anys enrere al carrer Tussets, a l’Eina, de manera més canalla a la Massana o directament a Manhattan.

Al Giardinetto, a La Balsa o al Velvet ja quasi de matinada, al KGB o a l’Otto Zutz, les pijes de l’ Ancien Régime queien com mosques quan els socialistes olímpics, vestits desmanegadament per obra i gràcia del Toni Miró (més tard Antonio Miró), els recitaven, a cau d’orella, allò d’“Escolta, Espanya, la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana: / parlo en la llengua que m’ha donat / la terra aspra; / en ’questa llengua pocs t’han parlat; / en l’altra, massa”. I afegien, en un castellà pagesívol: “Mañana tengo que ir al Pabellón de la República, que lo inaugura el rey, pero después podríamos vernos en el Up&Down... ¿Verdad? ”.

stats