Els petits boxejadors de Tailàndia

Reportatge

Els petits boxejadors de Tailàndia

El ‘muay thai’, conegut com l’art dels vuit membres perquè és un tipus de boxa que fa servir les mans, els colzes, els genolls i les cames, és l’esport nacional més seguit al país. Es calcula que uns 200.000 menors també el practiquen de manera professional i hi ha intents de regular-ho per evitar danys

Els petits boxejadors de Tailàndia

Thepsal Malingram cau desplomat sobre la lona del ring. El públic que s’arremolina al voltant del seu cos menut embogeix d’alegria mentre l’àrbitre dona el combat per finalitzat. És dissabte al centre de Bangkok i corren les apostes al quadrilàter del Canal 7. Pocs minuts abans de caure rendit, el Thepsal gastava les seves últimes forces intentant colpejar el cap del seu oponent amb una última puntada de peu. Era conscient que només la seva alçada podia fer-lo guanyar davant un rival quatre anys més gran que ell, però al segon round el seu cos ja estava masegat i havia començat a flaquejar. Amb cada cop al cos que rebia el Thepsal, centenars d’homes xisclaven des de les grades de pura excitació. Feia una forta pudor de suor i la calor era sufocant. Molts es ventaven amb els petits papers de les seves apostes il·legals. En els últims moments que el Thepsal va aguantar dret, la cridòria era tan gran que ni tan sols era possible sentir la flauta i el tambor del na phat, la música tradicional que acompanya el muay thai o boxa tailandesa. Finalment, un fort cop al pit va posar punt final al combat del lluitador.

El Thepsal té 14 anys i aquest no ha estat el seu primer combat. El seu pare, i també entrenador, i el metge del combat corren cap a ell. Fa menys d’una hora, a la zona de vestidors, i mentre li untaven amb oli tot el cos, el nen ha dit unes paraules valentes que en realitat amagaven la intuïció de la derrota: “No tinc por de pujar al ring, però m’aterreix notar que perdré”.

L’origen del muay thai es remunta als temps del regne de Siam, fa set segles. Avui la boxa tailandesa és l’esport nacional més seguit al país i està intrínsecament lligat a la cultura thai. Fa anys que el govern tailandès reclama la inclusió d’aquest tipus de lluita extrema com a esport olímpic. L’efecte atraient d’aquesta lluita tan exigent amb els esportistes, i perillosa a la lona, va en augment.

Cada any milers d’estrangers viatgen fins a Tailàndia per aprendre a dominar l’art dels vuit membres (dues mans, dos colzes, dos genolls i dues cames). A nivell local, els boxejadors professionals són considerats estrelles i amassen grans fortunes. Les universitats donen beques als estudiants amb millors aptituds sobre el quadrilàter. La majoria dels nens i nenes tailandesos han somiat o somien arribar algun dia a ser com els seus ídols.

Es calcula que a Tailàndia hi ha uns 200.000 menors que practiquen boxa tailandesa. Malgrat que l’any 2003 es va instaurar una llei de protecció al menor que prohibeix que cap nen pugui posar-se en risc en l’esport o en el treball infantil, està acceptat en la societat tailandesa que desenes de milers de nens i nenes lluitin de forma professional: “Quan se’ls paga ja no estan fent simplement esport. El premi no haurien de ser diners sinó una cosa simbòlica, merament esportiva”, explica el pediatre Adisak Plitponkarnpim, director del Centre de Promoció de la Seguretat i Prevenció de Lesions de Menors (CISP) de l’Hospital de Ramathibodi (Bangkok). “Quan hi ha un nen de 7 anys lluitant sota les mateixes normes i recompenses que un adult que pesa 50 quilos més que ell vol dir que estem fallant com a societat”, diu Plitponkarnpim.

Fa més d’una dècada va haver-hi un intent de prohibir la lluita entre menors, però no es va aconseguir i la legislació actual només posa com a condició el consentiment patern per als menors de 15 anys -que també es pot delegar en l’entrenador- i l’ús de protecció, però no s’especifica de quin tipus. Tant els pares com els organitzadors dels combats es van oposar a aquesta llei amb l’argument que a Tailàndia hi ha milers de famílies necessitades dels ingressos procedents de la boxa infantil. Segons un estudi de l’Oficina Nacional de Joventut i l’Organització Internacional del Treball (ILO), més de la meitat dels nens que lluiten ho fan per contribuir a l’economia domèstica.

Boxa tailandesa als ‘slums’

Santana Pasasuk té 30 anys i viu a Thai Sai, un slum a dues hores de Bangkok conegut per la presència de bandes i el tràfic de drogues. La Santana treballa venent flors als cementiris i amb prou feines guanya 500 bahts al dia, uns 13,5 euros. És mare de tres fills de 12, 9 i 7 anys, als quals, reconeix, li costa alimentar amb els pocs diners que guanya. Els menuts s’entrenen i lluiten al gimnàs Boonmark, a dos carrers de casa seva.

El lloc més que un gimnàs sembla el mercat dels encants a l’aire lliure. Hi ha sacs de boxa fabricats amb neumàtics, cordes i engranatges de cotxe que funcionen de peses i, al centre, un precari quadrilàter fet a base d’escuma industrial. El retrat del rei Maha Vajiralongkorn està situat de manera que es pugui veure des de totes les cantonades del ring.

Quan comença a caure el sol, i la calor no és tan intensa, la més petita dels germans, a qui tothom diu Noey, que porta una samarreta de les princeses Disney, s’entrena donant puntades de peu en un sac en una cantonada. Al seu costat, un dels seus germans grans fa flexions i l’altre es penja d’una canonada per fer sèries de dominades. Amb prou feines es queixen, fan els exercicis amb la cara seriosa i al gimnàs hi regna el silenci, tan sols interromput per les esbufegades dels nens en deixar anar un cop potent.

Mentre esperen l’arribada de l’entrenador, els tres germans surten a córrer al costat de la riba d’un rierol d’aigües fecals amb dos nens més del barri que també s’entrenen en aquest gimnàs per tenir un futur. “Vull que els meus fills siguin forts per poder-se defensar del carrer i al carrer -diu la Santana, la mare-. No vull que siguin febles”. Els seus tres fills s’entrenen dues hores cada dia, cinc dies a la setmana.

La Santana reconeix que pateix quan veu que a un dels seus fills el peguen a sobre del ring, però sempre se sobreposa perquè, com moltes mares del país, desitja que quan creixin els seus menuts arribin a ser lluitadors famosos i rics. El mitjà, el Nik, que porta un dibuix en forma de llamp rapat al cap, representa l’esperança de la família: tots el veuen com a futur campió. El Nik va començar a entrenar-se als sis anys i ha guanyat quatre dels seus cinc combats. S’ha embutxacat un premi de 500 bahts per victòria, la mateixa quantitat de diners que la seva mare guanya en un dia de feina.

La Santana deixa que els seus fills es quedin els diners que guanyen als combats per reforçar la seva autonomia i la seva maduresa. “Això els ensenya a ser més responsables i a compartir. Si necessiten alguna cosa, s’ho compren ells mateixos amb els diners que guanyen lluitant”.

Quan els petits han acabat d’escalfar-se, arriba Manonut Bonnak, l’entrenador i propietari del gimnàs. El Manonut va ser boxejador professional durant 12 anys, fins que un accident de trànsit va acabar amb la seva carrera. Des de llavors dedica una part del seu sou al manteniment del gimnàs: “Em va costar dos anys estalviar per obrir-lo. Molt d’esforç”, diu amb orgull.

L’entrenament comença al precari ring. Després de córrer en cercles durant uns quants minuts, els nens es tiren a terra esbufegant per iniciar les sèries d’abdominals. El Manout pica els nens a l’estómac amb una vara “per endurir els músculs”. Tot seguit, els nens es col·loquen per parelles i practiquen moviments d’atac i de defensa. “La boxa fa que els nens siguin amics, no enemics”, explica l’entrenador mentre es col·loca una protecció a l’avantbraç.

Ara toca practicar les puntades de peu. Rítmicament, el petit Nik dispara puntades a gran altura i amb una força sorprenent. La rutina es repeteix fins que arriba el primer combat de pràctica. El Nik s’estira a terra mentre la seva germana petita li estén amb delicadesa un oli corporal per tot el cos. L’oli deixa anar una forta olor d’eucaliptus i de mentol. “És per alleujar el dolor dels cops”, explica l’entrenador. Aquests massatges formen part del ritual previ de tot combat de boxa tailandesa.

Els nens es col·loquen al cap el mongkhon, un tocat tradicional elaborat amb una fina corda de color blanc. Amb molt de respecte caminen fent lliscar un guant per les cordes que envolten el quadrilàter, aturant-se a cada cantonada per fer una reverència. “La boxa és disciplina. I en aquesta barriada manté els nens i els adults allunyats de les drogues “, explica el Manonut.

Entre els adults que van a entrenar-se al seu gimnàs hi ha diversos exconvictes que volen canviar de vida. Com en molts altres gimnasos, aquí l’esport és una forma de redempció, d’aprendre a lluitar a base d’esforç i de superació. Però a Tailàndia es tracta sobretot d’una cultura i un mitjà de vida. La diferència respecte a altres gimnasos de boxa d’altres llocs del món és que aquí hi ha nens, i els nens surten a barallar-se i a guanyar diners.

Sota la mirada dels seus germans, el Nik clava cops de puny repetidament contra el seu oponent, que casualment és el seu veí. Amb gran habilitat li dona diversos cops de puny, puntades de peu i cops de canell. Quan el Manonut dona el combat per acabat, el Nik llueix un somriure i el seu oponent un ull de vellut. “La boxa els va bé per a la salut. Abans aquest nen tenia epilèpsia i des que és aquí no n’ha tingut mai més ni un sol atac”, diu l’entrenador examinant amb afecte la cara del nen colpejat.

Investigació contra la boxa infantil

Fa 15 anys el doctor Plitponkarnpim va presentar davant el govern tailandès un exhaustiu estudi sobre les lesions que pateixen els boxejadors. Es tractava d’un estudi fet amb mostres en diversos països occidentals que tenia en compte lluitadors en edat adulta i adolescents. “Si ja hem comprovat els danys cerebrals en boxejadors adults, ¿quines seqüeles tindrà en un nen de set anys quan tingui dotze anys i segueixi en plena etapa de creixement?”, es preguntava el doctor. El govern tailandès va rebutjar qualsevol canvi en la legislació per falta de proves: cap estudi demostrava efectes negatius en la salut dels nens lluitadors menors de 15 anys.

Va ser llavors quan, juntament amb un equip de metges i investigadors, el doctor va decidir posar en marxa la seva pròpia investigació per demostrar els danys cerebrals en els nens que lluiten en combats de muay thai. L’any 2009 va examinar 50 boxejadors infantils tailandesos i va poder demostrar que els nens reben almenys 20 impactes al cap en cada combat.

El següent pas va ser comparar els escàners cerebrals de 250 nens, boxejadors i no boxejadors. Durant cinc anys, un equip de psicòlegs, neuròlegs i pediatres van obtenir les proves científiques que van corroborar la teoria del doctor Plitponkarnpim. A nivell cerebral, la diferència entre els nens que lluitaven i els que no ho feien era aclaparadora. Entre els nens lluitadors es van observar alteracions de la substància blanca del cervell, una part del sistema nerviós central composta de fibres nervioses, que contenen parts de les neurones, i es van poder constatar anomalies com alteracions en la memòria i també en el coeficient intel·lectual. “Si podem observar això en un transcurs de pocs anys -diu Plitponkarnpim-, ¿quines conseqüències veurem quan aquests nens siguin adults?”

El doctor reconeix que la majoria de la comunitat mèdica no li ha donat suport en la seva investigació. “La majoria de metges esportius tenen forts vincles amb la boxa tailandesa i no volen ni sentir a parlar de regulacions”, lamenta. Actualment ell i el seu equip estan tractant de promoure una llei que reguli el muay thai infantil. “Nosaltres estimem el muay thai, forma part de la nostra cultura -argumenta-, i si no es poden evitar els danys causats per la boxa sí que es poden minimitzar les conseqüències i decidir quins límits s’han de posar perquè no sigui perjudicial per a la salut dels més petits”.

La seva proposta és simple: “Els nens més petits de 10 anys haurien de lluitar evitant totalment el contacte físic”. L’esport transcorreria més aviat com una dansa que de fet ja existeix, l’anomenada nata muay thai. “En els combats de menors d’entre 10 i 12 anys -explica el pediatre-, els impactes dirigits al cap estarien prohibits, i entre els 12 i els 15, amb tan sols un toc al cap ja es consideraria punt. D’aquesta manera els nens no rebrien cops repetides vegades”. El doctor tampoc considera útil promoure l’ús d’una protecció al cap, com ara el casc. “El problema no és l’impacte, sinó la velocitat amb què gira el cap quan rep un impacte”. Aquest moviment desplaça el cervell i és el que causa els danys.

La llei que defensa aquest pediatre, amb les dades sobre els danys cerebrals a la mà, es troba pendent de tràmit a la Junta Militar Tailandesa. “Tenim esperança, potser els militars seran més efectius que no pas els polítics”, diu sospirant el pediatre. Tailàndia, després del cop d’estat que van fer els militars l’any 2014 i la instauració d’una llei marcial, el país està governat per una junta militar.

Al ring del Canal 7, el Thepsal tracta de recuperar-se del knockout que acaba de patir. Mentre segueix estirat sobre la lona, se sent un gran rebombori: milers d’homes es tapen la boca amb papers i parlen a través d’auriculars connectats als seus telèfons. Estan intercanviant els codis de les apostes. En esdeveniments com aquests les apostes il·legals oscil·len entre els 100 i els 5.000 bahts (de 2 a 136 euros).

Ja als vestidors, el pare del Thepsal mira el seu fill amb angoixa mentre el seu mànager li crida. L’home imita moviments de defensa i atac mentre manté a la mà un feix de bitllets que haurà de pagar al mànager del lluitador oponent. El Thepsal no aixeca la vista de terra, només assenteix, capcot.

Incorporant-se, el nen lluitador recull els seus guants amb lentitud i emet un gemec de dolor quan es carrega la bossa a l’esquena. A pare i fill els espera un viatge en cotxe de 7 hores fins a Khon Kaen, la regió pobra on viuen, al nord-oest del país. Demà és diumenge i el Thepsal podrà descansar, però dilluns haurà d’anar a l’escola i tornar-se a entrenar per al següent combat. 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF