Les paraules i les accions

El filòsof més influent d’Europa no va escriure ni una sola línia, i si la va escriure no l’hem conservat. Però la influència de Sòcrates -tal com ens la va descriure Plató-és tan perdurable perquè ens evoca una contundent coherència: tenim la impressió que el gran heroi dels diàlegs platònics vivia com pensava i, finalment, va morir com va pensar. L’Apologia de Sòcrates, escrita per Plató, va servir, entre altres coses, perquè desenes d’artistes, posteriorment, l’evoquessin amb admiració: un suïcidi que il·luminava tota una trajectòria vital. Hi ha incomptables pintures que representen el suïcidi de Sòcrates. I també hi ha una altra mort de filòsof que ha convocat reiteradament als pintors: el suïcidi de Sèneca.

Tanmateix, sabem massa coses de Sèneca. Els historiadors i cronistes romans ens han informat prou sobre ell, encara que tinguem poques notícies de la seva joventut. I aquestes notícies ens introdueixen en el dubte: ¿es va assemblar realment la vida de Sèneca al que proclamava en els seus escrits? El dubte no s’esvairà perquè, mentre uns ens el presenten com un home auster i just, uns altres ens el descriuen com un adulador avar i prodigiosament ric, massa per a algú que va gaudir de tant poder polític. A més, sempre reviu la sospita principal: ¿com s’ho va fer Sèneca, el gran estoic, per durar tant de temps a l’ombra d’un psicòpata progressivament desencadenat com Neró?

Aquesta és una gran matèria primera per al drama. I, no obstant això, quan rellegim Sèneca totes les seves paraules continuen semblant-nos lluminoses, elevades, d’una noblesa poc comuna. El seu llibre Lletres a Lucili, com ja li va semblar a Montaigne, emergeix com un dels textos més consoladors que s’hagin escrit. Val la pena retenir aquesta impressió. És possible que Sèneca no tingués la immaculada coherència de Sòcrates. O, simplement, que la seva vida transcorregués en una fosca contradicció. És difícil de saber. Quedem-nos, doncs, amb les seves paraules.