COMPANYS DE VIATGE

Riure’ns de les nostres ombres

Sense la ironia la vida amb prou feines seria suportable. Però habitar la condició irònica no és gens fàcil ni en la vida ni, consegüentment, en l’art. La burla o el sarcasme o la mordacitat no sempre participen d’aquesta condició. La ironia, a més d’intel·ligència, exigeix una elevada capacitat d’integració en la mateixa ironia: el reconeixement que aquesta ironia comença per un mateix. Per això han sigut pocs els mestres de la ironia, des de la brutal jovialitat d’Aristòfanes fins a les complexes subtileses de Txékhov i Pirandello. Si n’hagués de triar un em quedaria amb Jean-Baptiste Poquelin, Molière, el comediant que, segons la seva pròpia confessió, aspirava a corregir els costums amb el riure.

He rigut molt, i en diferents èpoques de la meva vida, amb Molière, el moralista antimoralista: és a dir, el que denuncia els vicis sense arrogar-se el còmode setial del purità. Molière no condemna els seus personatges a l’infern, tret que sigui l’infern del ridícul que provoca el contrast entre el que s’és i el que es pretén ser. Això li proporciona una constel·lació de la ximpleria en la qual és molt difícil triar l’estel més brillant. Potser Tartuf, la seva obra més prohibida, és la que més representa la ironia de Molière, perquè tartufescano ho és només una època sinó la condició humana sencera. Els Tartufs sobreviuen a totes les èpoques perquè són el fruit híbrid de la hipocresia, la por i l’instint de supervivència. Són, per tant, constants i recurrents.

Molière els va dibuixar amb exactitud de cirurgià. Després, amb el mateix bisturí, es va introduir en àmbits successius: l’avarícia, la misantropia, la mentida, la cobdícia, la covardia. Els personatges de Molière s’han mantingut segles a l’escenari perquè ens indiquen ombres persistents, generació rere generació. Ens riem d’aquestes ombres, ens riem de nosaltres mateixos.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 20/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF