01/03/2020

Sense notícies del Bar del Pi

3 min
Una imatge d’aquesta setmana del Bar del Pi, situat a la plaça de Sant Josep Oriol de Barcelona.

Tot va ser una falsa alarma que va circular per Twitter: saltava el rumor que el Bar del Pi estava a punt de tancar portes. Els barcelonins tenim la pell tan fina -pel que fa a la desaparició de negocis emblemàtics- que ja hi va haver gent esverada lamentant la despersonalització del comerç local, els mals del turisme, de l’actual consistori o de la globalització. Total, un matí en el qual es van tornar a recordar els greuges, reals o inventats, amb els quals es farceix la llista de botigues i establiments que han tancat en els últims anys. Per sort, aquella mateixa tarda hi va haver rectificació i les aigües van tornar a mare. A hores d’ara, el Bar del Pi continua obert. No obstant, gràcies a aquest ensurt em vaig adonar de les poques coses que podia trobar escrites sobre la seva història.

Aquest veterà de la restauració està situat en una finca que havia sigut casa de postes des del segle XVII, i on a mitjans del XIX va obrir l’Hotel del Jardí, encara en funcionament. A la façana que s’aboca a la plaça del Pi s’hi allotjava la Botica Central, la farmàcia d’Àngel Guimerà. Mentrestant, en el local de la plaça Sant Josep Oriol, on abans hi havia l’Estamperia del Pi i després una farmàcia, va començar a funcionar un bar. L’any 1924 surt citat a la premsa i, a El Diluvio del 16 de febrer de 1926, ja apareix com el Bar del Pi. El març del mateix any, la revista Deportes el descriu com la seu de la Penya Ciclista Marathon.

Expliquen que els primers propietaris, la Pepita i l’Enric, així que van obrir les portes, van complir amb la superstició d’anar a la Barceloneta a llençar les claus al mar i així no haver de tancar mai. Llavors aquest bar era un lloc molt animat, on se celebraven variades tertúlies polítiques. El 1931 un grup de clients figuren en una recollida de diners per als familiars dels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández, afusellats per haver protagonitzat el motí republicà de Jaca. Una d’aquestes penyes de debat era la del sindicalista Martí Barrera, el pare d’Heribert Barrera, a qui l’any 1932 van oferir un banquet en aquest lloc quan va ser escollit diputat al Parlament.

El Bar del Pi era força eclèctic, tenia clients de la Lliga Regionalista com Joan Costa i Deu, d’Esquerra Republicana com Hilari Salvador -que va ser l’últim alcalde republicà de Barcelona-, o anarquistes com Francisco Ascaso, que, en una de les seves taules, la nit abans de caure mort durant l’assalt a la caserna de les Drassanes, va exclamar: “Ara és el moment de morir? Doncs a morir!” Tres dies més tard, el 23 de juliol de 1936, a l’altell del local es fundava el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Fins a la Guerra Civil, va ser un establiment obert dia i nit. Segons l’Eloi, l’actual propietari, quan els primers propietaris es van veure obligats a abaixar la porta per culpa dels bombardejos, van haver de barrar-la perquè no hi havia claus. El 1938 apareix als diaris com un dels establiments que fa donatius per als damnificats per les bombes.

Amb un horari més regular, durant la postguerra es converteix en un bar de barri, on el Grup Excursionista de la Congregació Mariana hi organitza sortides en autocar. Fins que, en les dècades dels setanta i vuitanta, es transforma en un local bohemi, freqüentat per artistes underground com Ocaña o Felipe Borrayo. En aquells anys, en els sobres de sucre, hi surt dibuixat el propietari. El local té altell amb piano, una barra que prolonga el carrer i, baixant uns esglaons, taules recòndites entre parets colgades de pintures i dibuixos.

Malgrat haver de compartir-lo amb els turistes, el Bar del Pi continua obert. I aquesta és la millor notícia: que no hi ha notícia.

stats