COMPANYS DE VIATGE

El nòmada cec

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

De totes les obres que he llegit, si n’hagués de triar una que absorbeixi la condició humana triaria Èdip Rei, i si hagués de seleccionar el passatge fonamental d’aquesta obra em quedaria amb el que enfronta verbalment Èdip i Tirèsies, l’endeví cec que també és present en altres textos literaris grecs. Sòfocles posa el dit a la llaga, ja que Èdip, que coneix el que és immediat però desconeix la seva autèntica identitat abismal -encara que involuntari, és un parricida i un incestuós-, s’enfuria amb Tirèsies, que, malgrat la seva mancança, hi veu més enllà, tant en el passat, en la memòria, com en el futur. L’escena té lloc en el clarobscur i hi xoquen visió i ceguesa, immediatesa i perspectiva. Èdip, al final de l’obra, s’arrencarà els ulls com a tràgica condició per començar-hi a veure.

Poques vegades es representa l’altra gran obra que Sòfocles va dedicar al tema, Èdip a Colonos. El dramaturg la va escriure als 80 anys, la mateixa edat més o menys que atorga al seu heroi. Èdip va a morir a Colonos, el poble -avui un sorollós suburbi d’Atenes- on Sòfocles havia nascut. Ha passat molt temps des dels esdeveniments dramàtics que van desembocar en l’automutilació d’Èdip, que és presentat en la seva vellesa com un home savi que no només ha purgat els seus errors juvenils sinó que està envoltat d’una aura de santedat. En un moment determinat el Cor d’Ancians canta algun dels versos més prodigiosos sobre la grandesa de l’home que s’han escrit mai.

Moltes vegades he pensat en la tercera obra sobre Èdip que Sòfocles no va escriure. Tractaria de la peregrinació de l’heroi cec al llarg de cinquanta anys. Sol o acompanyat de la seva filla, la lleial Antígona, d’estepa en estepa, d’exili en exili. Expiant delictes que va cometre involuntàriament, exercitant-se en el que és essencial, prescindint del que és superflu, buscant una meta contínuament ajornada. És a dir, el camí de l’ésser humà. Potser per això l’enigma de l’Esfinx que en la seva joventut l’heroi va desxifrar era escaridament la paraula home. I és aquest Èdip nòmada el que ens convoca.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF