El nen de papà
E ls nens i les nenes no tenen, encara que des de fora sembli el contrari, cap rellevància en l’organigrama de la clàssica família pija. En aquests ambients ningú espera que la mainada faci res d’extraordinari si no és seguir, com el pollí l’euga, la nanny allà on vagi. Les criatures són, simplement, una promesa de futur i, fins que els seus peus no deixin de penjar de la butaca que els correspon al consell d’administració de l’empresa familiar, no despertaran cap tipus d’interès.
La insistència, per als pijos del tot incomprensible, de les mares i els pares de la classe mitjana de passejar amb els seus propis fills, ensenyar-los amb infinita paciència a anar amb bicicleta, ajudar-los a construir un món propi amb joguines no sexistes de fusta ecològica i multicolor de dissenyadors moderns (Enzo Mari, Kay Bojesen, els Eames...) o de firmes descobertes a la revista Milk (Floris Hovers, CandyLab, Uncle Goose, Sibis...), plantar una tomaquera dins un test al balcó de casa i regar-la cada dia puntualment, fer pícnics al Parc de la Ciutadella o arrebossar algues amb sorra a la platja de la Mar Bella... no té res a veure amb el tipus de gestió pedagògica que els progenitors de la vida regalada fan de la seva prole, als quals prefereixen posar dins un cotxe, sempre conduït per un altre (el xofer, un taxista, la mateixa nanny...), perquè els porti al club a esbravar-se saltant de l’escola de tenis al poni club i d’aquí al bar de la piscina per berenar: “ ¿Manuel, se lo puedes apuntar a mi papá? ”
I aquesta és l’altra: a banda de “ ¿Manuel, se lo puedes apuntar a mi papá? ”, d’un cadell pijo ningú n’espera escoltar cap altra construcció fonètica més enllà de “Sí, por favor ” o “ No, gracias ”. És habitual que molts pares pijos -la família reunida al voltant de la taula mentre dina un diumenge qualsevol- no reconeguin la veu del seu propi fill un cop canviada a causa de l’adolescència.
- Me ha dicho Bubu Ibarrola que hay que estar atento y empezar a comprar como locos antes de que vengan arrasando los moros y los chinos, que con esto del coronavirus habrá gangas por doquier.
- El otro día cuando saqué a Akela me crucé con su sobrina Inés...
- ¿Cómo? ¿Lo habéis oído como yo? ¿Quién eres? ¿Quién ha hablado?
- Papá, soy Jaime, tu hijo...
- ¿Jaime? ¿Eres tú? No te había reconocido, joder, macho, si estás hecho todo un hombre, menudo vozarrón...
Els plançons de casa bona, de menuts, hauran passat amb els seus pares biològics, arreplegant minuts d’aquí i d’allà, no més de sis o set hores perquè, un cop abandonades les puntes heretades de Casa Sivilla, els envien a estudiar tot l’hivern a Anglaterra (Winchester College, posi vostè per cas) vestits amb tweeds de can Gales i lòdens, igualment heretats, del Dique Flotante. Als estius, de piqué de dalt a baix, de quan a Santa Eulàlia feien nen, els facturen al camp, a la casa pairal, amb la resta de cosins i les tates : “En casa del abuelo nos reuníamos cada verano todos los primos, unos treinta, era la monda, recuerdo esa mesa larga de madera maziza del comedor, desayunábamos coca, fuet y tortilla de patatas ¡cada día! Y muchas mañanas, con tartanas, en bici o sobre mulos, bajábamos a Ripoll para hacer la compra a los payeses del mercado, menuda cabalgata, qué pinta debíamos llevar, un show, ¡eso sí que eran veranos!”
