El consentiment

El llibre de Vanessa Springora, que s’ha convertit en un èxit internacional, és profundament dolorós i explica d’una manera admirable la seva història d’assetjament i abusos sexuals

El consentiment / lamartarile

El gener del 2020, navegant per la web d’una revista francesa, vaig trobar la ressenya d’un llibre de títol suggeridor. L’autora, que sortia en una petita fotografia al costat, era una dona d’ulls clars i mirada franca, d’estil sobri i elegant, d’uns quaranta anys. Vaig llegir les circumstàncies que havien motivat la seva novel·la autobiogràfica i em va semblar que, per problemes amb l’idioma, jo ho estava entenent malament. El meu francès és força macarrònic i vaig tenir la impressió que el que jo entenia era tan terrible que no podia ser. Però no. Vaig confirmar que ho havia entès bé. El llibre es titula El consentiment i aquest mes l’ha publicat l’editorial Empúries en català, amb una acurada traducció de Marta Marfany. Em vaig afanyar a comprar-lo.

L’autora, Vanessa Springora, és una editora francesa que ha estat capaç d’explicar d’una manera admirable la seva història d’assetjament i abusos sexuals. Els va començar a patir quan tenia catorze anys, comesos per un escriptor de renom, Gabriel Matzneff. Ell, aleshores, en tenia cinquanta. L’insòlit és que aquestes circumstàncies es van produir públicament. La mare, els professors i l’entorn de Springora n’estaven al cas i Matzneff, que ja tenia una llarga trajectòria literària explicant les seves proeses sexuals amb menors, se’n vantava a la televisió i a les reunions d’amics, i ho descrivia amb tot luxe de detalls en els diaris personals que també publicava. El cèlebre autor va tenir la complicitat de la policia i l’àmbit polític. Va rebre el suport dels intel·lectuals d’esquerres, que, en nom de l’alliberament de la moral i de la revolució sexual, defensaven les teories de l’escriptor i que no es considerés delicte. Matzneff atribuïa als adults el poder d’instruir els adolescents en l’art del sexe.

El consentiment, que s’ha convertit en un èxit internacional, és profundament dolorós. Provoca un gran sentiment de compassió per l’autora i genera indignació per la ceguesa de l’època que li va tocar viure. És colpidor perquè ha sabut trobar el to just, la serenitat i la claredat d’idees necessària per escriure-ho de tal manera que la història flueixi amb agilitat tot i els sotracs que amaga. Cada paraula sembla exquisidament meditada, no perquè sigui una prosa refistolada, sinó perquè la frase digui amb precisió quirúrgica el que ella vol expressar. Springora fuig de la retòrica dramàtica. Exposa cronològicament els fets d’una manera tan diàfana que no pots parar de llegir. Entre línies, en les seves reflexions i en la mirada que té sobre els fets passats, s’hi percep una feinada psicològica exhaustiva per refer la identitat que Matzneff va destruir.

Springora explica les causes que van provocar el que ella anomena “encanteri”, que ella es convertís en una víctima tan disposada. I també el moment en què l’encanteri es desfà i pren consciència de l’abast de la manipulació i el maltractament que l’escriptor exerceix sobre ella. El títol, El consentiment, anuncia una reflexió molt ben elaborada sobre aquest terme tan traïdor. Quin valor té el consentiment quan la vulnerabilitat d’algú és tan gran?

El paper dels llibres com un fil subtil que cus tota la seva vida és sorprenent. La polivalència de la literatura com a eina de fascinació, de sotmetiment, de seducció, de domini, de protecció, d’ensinistrament, de provocació, d’alliberament, de venjança, de subsistència, de justícia i, per sort, d’una mica de guariment, adquireix a El consentiment una dimensió devastadora i màgica a la vegada. Llegiu-lo.

EDICIÓ PAPER 17/10/2020

Consultar aquesta edició en PDF