VIDA REGALADA

El món interior

Mamà? No hay manera de dar contigo. Porto dues hores trucant-te. Y nada, ni mu. És que he passat per davant del Roura i et volia preguntar si volies que t’agafés pan de molde del finito...

- Ay cariño, es que estaba hablando con Didi Rúspoli, que con todo esto del coronavirus está aburrida como una mona y se pega unos rollos que te dejan planchada... Me ha contado que se acaba de vender un Tamara de Lempicka porque le faltaba ‘pocket money’, és agotadora, siempre anda igual, nunca ha sabido administrarse. Yo la quiero un montón, nos conocemos desde la Asunción, tu lo sabes, es como mi hermana, pero te reconozco que es un desastre auténtico.

-La Didi té el coronavirus?

- ¡No mujer, no!, cómo va a tener esa coronavirus. Con toda la ginebra que se ha metido entre pecho y espalda a lo largo de los años es científicamente imposible que en su cuerpo anide ningún virus... ¡qué va! Y en el remoto caso que un virus, con o sin corona, consiguiese entrar en contacto con su sistema inmunológico, saldría despavorido. Lo que le pasa es que con todo esto de la dichosa cuarentena esta medieval, Milán está cerrada a cal y canto y no hay planes, y claro ella está furibunda porque al ser tan social... Yo se lo he dicho mil veces, mil: “Didi, cara, deberías cultivar un poco más tu mundo interior, porque luego te falla lo social y no hay quien te aguante”.

-Pobra, sí que em sap greu, però et recordo que l’últim cop que va voler explorar el seu món interior es va posar a abraçar arbres. ¿Todavía lo hace?

- Ui qué va, eso se le pasó, ahora va una monja budista...

-¿Una monja budista?

- ...budista o algo así... Va a su casa tres veces por semana y meditan juntas... Carmenchu Viñals me contó que el mes pasado se la llevó incluso a Cortina, de no creer. Ya sabes como es, cuando le da por una cosa, es que le da.

Com que molts pijos tenen resolt tot el que fa referència al món exterior, es poden permetre el luxe de posar-se a explorar el seu món interior. La introspecció és una activitat que els assalariats no es poden permetre per la simple i senzilla raó que badar, si has de guanyar un sou per donar comptes del pecat original a Déu Nostre Senyor, simplement, no és una opció. Només els que tenen molt de temps lliure poden accedir a les profunditats del seu ésser, sempre, naturalment, guiats per algun guru de caixet estratosfèric perquè, i aquesta és l’altra, submergir-se per acabar trobant l’essència d’un mateix no acostuma a ser barat i és totalment prohibitiu si tens, a més a més, totes les obligacions i tics de la classe mitjana, és a dir: la hipoteca del pis a Sant Cugat amb terrassa i piscina comunitària (“està superbé perquè així els nens fan pandilla ”), el lísing de l’híbrid, la fiança de l’apartament a Begur per aquest estiu, les extraescolars dels dos nens (karate ell, ballet ella: ¿no volíeu la parelleta tu i l’Andreu? Doncs toma parelleta), l’abonament al Lliure (que us fa creure, il·lusòriament, que encara sou d’esquerres), la dona (colombiana, equatoriana, hondurenya) que cuida el teu pare senil, o l’assegurança del gos. Impossible. Si tens l’exterior trontollant i penjant sempre d’un fil, ¿com rediantre t’has de posar a investigar sobre l’interior, i més si tenim en compte que l’últim cop que vas entrar a una classe de ioga al gym t’hi vas quedar completament clapada? La vida interior, igual que la regalada, és definitivament cosa de pijos.

- ...y por cierto, cariño, por el pan de molde ni te preocupes, que Samira me lo coje siempre en el Roura de Galvany

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF