La Mercè a Chiapas: guardians de la memòria
El fotògraf de Chiapas Diego Moreno va estar tres anys engrescat en un projecte que situa en entorns quotidians uns personatges monstruosos i grotescos que formen part d’una de les tradicions més arrelades del seu poble, San Cristóbal de las Casas. Són els Panzudos Mercedarios, que representen els pecats i que surten en passejada ritual cada 22 de setembre amb motiu de la celebració de les festes de la Mare de Déu de la Mercè
L’ apassionant projecte fotogràfic del mexicà Diego Moreno (San Cristóbal de las Casas, 1992) té arrels alhora personals i culturals. La seva tia àvia patia esclerodèrmia, una malaltia que endureix la pell i que li va fer adquirir un aspecte monstruós que feia que provoqués un gran rebuig social. Aquest mal aspecte i la pudor causada per la seva incontinència, conseqüència de la malaltia, la van condemnar a l’ostracisme fins i tot en la seva pròpia família i va haver de passar-se tota la vida sentint que la miraven com un monstre, com la representació viva del que no volem contemplar de cara: la malaltia i el daltabaix físic.
Però Diego Moreno, llavors un nen, tenia un gran afecte cap a aquella senyora que semblava incomodar a tothom però que era capaç de transmetre una quantitat d’amor gairebé infinita. A més, el sentiment de marginalitat que sentia ell trobava el seu reflex en el de la seva tia àvia, acostumada a viure constantment en els marges de la vida.
Aquesta relació tan estreta es va trencar el dia que la dona va morir com a conseqüència de la malaltia, i ho va fer estant al costat del Diego. Marcat per sempre per la mort d’algú tan especial, Diego Moreno va veure en la celebració dels Panzudos Mercedariosun cert paral·lelisme amb la seva benvolguda bèstia.
Els Panzudos Mercedarios anuncien cada 22de setembre la festa de la Mare de Déu de la Mercè ballant de manera ritual pels carrers, en el que és una nova mostra de la fascinant i riquíssima cultura entorn de la mort que existeix a Mèxic. Es calcula que a aquesta festa, que se celebra a Sant Cristóbal de las Casas (Chiapas) des del 1537, és a dir, des de l’arribada dels primers mercedaris, s’hi van incorporar aquests aterridors personatges cap als anys 20.
Amb un aspecte digne del pitjor dels malsons, cadascun d’aquests Panzudos representen un pecat i, com més repulsiu sigui el seu aspecte, més gran serà la seva força per lluitar contra aquest pecat. Representen, per tant, els nostres pecats, però també la nostra redempció.
“Per a mi es tracta de monstres bonics. Parlen de les nostres culpes, però també assenyalen una cosa inefable sobre el que significa ser humà”, assegura l’autor. D’aquí a fer un paral·lelisme amb la figura de la seva tia àvia només hi havia un pas, que Diego Moreno no va trigar a fer quan va comprovar que el paper exercit per aquests éssers era similar al que va haver d’assumir aquella persona tan estimada perell.
“Vaig tenir un curtcircuit al cap quan em vaig adonar que aquí hi havia una gran possibilitat per explicar una història. Vaig començar a construir aquests personatges tractant de reconstruir-la a ella i buscant la manera de fondre’ls en l’espai domèstic. Vaig buscar la manera de crear escenes quotidianes que, sense voler-ho, es van convertir en fotografies carregades de simbolisme i d’una profunda densitat psicològica”.
El resultat és fascinant, tant pel sorprenent aspecte dels Panzudoscom pel seu estrany encaix en les situacions més quotidianes. Tenim sovint la impressió que en realitat sempre han sigut aquí i que Moreno no ha fet res més que revelar-los als nostres ulls: “Per a mi, els Panzudos Mercedarios han vingut a representar els habitants del meu inconscient i un passatge cap a un altre regne. No són persones reals, però d’alguna manera proporcionen un marc per entendre la condició humana”.
