VIDA REGALADA

Les males maneres

Els pijos són, en general, tirant a mal educats. Excepte amb els seus, amb qui són simpatiquíssims i molt expressius (“ Cariño, ¿cómo estás? Te veo divina; el otro día vi a Beto y está divino; macho, como tienes el caballo, está divino; a ver si nos vemos en Ballvé este fin de semana que hará un tiempo divino; tu niña, qué mona, qué divertida, qué divina...”), amb la resta del planeta són uns autèntics desconsiderats. A Barcelona, per exemple, només n’hem comptat tres que siguin el contrari, és a dir, educats, a tot estirar quatre, i ho són perquè:

1. Han sobreviscut a un càncer que en principi era terminal i al sortir-se’n han revisat les seves conviccions i estan agraïts a l’univers i a totes les galàxies conegudes.

2. De petits van caure de memòria i a causa de la patacada els va canviar la configuració de l’hipotàlem.

3. Se’ls va a aparèixer la Mare de Déu, van despendre’s de tota riquesa i ara són anacoretes, estilites o, directament, sants.

La resta són, francament i sens dubte, rudes o fins i tot molt rudes. Uns cretins de campionat. Als pijos els sorprèn molt negativament creuar-se amb algú que no coneguin “de sempre” i quan els passa fan una cara de fàstic que és d’antologia. Perquè, efectivament, als pijos la resta d’éssers humans els fem nosa i una certa angúnia. Per a un pijo tots aquells mamífers que no formem part de la seva extensa família som una amenaça. Els pijos conviuen amb la por que els desposseeixin del seu principal privilegi, això és, la lliure i descontrolada explotació, en el temps i en l’espai, del recurs natural per antonomàsia, que, com tothom sap, és la mà d’obra (un concepte que, sospitosament i sigui dit de passada, han aconseguit que passi de moda). La desconfiança, doncs, els precipita vers la mala educació.

Un pijo no saluda quan es creua amb alguna altra pobra ànima. Arrasa i no cedeix el pas, mai no contesta a la primera i tendeix a la queixa sistemàtica. Si no ets dels seus, no existeixes. Per tant, quin motiu hi hauria per establir una mínima relació ni que sigui a través de fórmules tan senzilles com dir “gràcies”, “sisplau” o “Déu vos guard”? Quan tu te’ls trobes i, per pur instint d’escola pública, dius “Bon dia, què tal?”, el pijo de torn canvia la carona fastiguejada per un somriure que és el mateix que forcen quan la minyona els diu que necessita la tarda lliure per anar a l’enterrament d’una parenta (possiblement la seva mare).

Després, per descomptat, amb ells mai no l’encertes perquè estan convençuts que les normes de cortesia són una creació pròpia i les dominen i les controlen ells, però són tan críptiques, volàtils i canviants que, llevat que siguis Lluís XIII o Mary Poppins, és més que segur que cauràs a la trampa de la seva grolleria perquè, per a un pijo, les bones maneres no acosten ni faciliten l’entesa entre uns i altres sinó que, com deia aquell, són una vara, llarga i dura, que els separa dels altres.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF