MEMÒRIA DE LA RESISTÈNCIA ANTIFRANQUISTA

La lluita de les dones invisibles

La reivindicació dels drets de la dona no va ser fàcil ni en la República. Els partits d’esquerres van crear seccions femenines, i va tenir especial força i significació, pel seu pes institucional, la d'ERC

Joan Comorera i Soler va ser el primer secretari general del PSUC i conseller de la Generalitat republicana. Expulsat per l’estalinisme i denunciat pels seus òrgans de premsa, el comissari Creix el va detenir el dimecres 9 de juny del 1954 al pis on vivia clandestinament amb la seva dona, Rosa Santacana, també detinguda. Els va jutjar un consell de guerra el 12 de setembre del 1956. Rosa Santacana va ser absolta gràcies a la defensa de Josep Benet, una de les que el feien estar més orgullós. Abillada discreta però elegant, amb un vestit de pics, mirant a terra, surt a la foto de portada de l’excel·lent biografia Com una pàtria. Vida de Josep Benet, de Jordi Amat.

Josep Benet va aconseguir la llibertat de Rosa Santacana apel·lant, a vegades amb vehemència oratòria, al codi que els militars feixistes podien entendre: “ La procesada fue simplemente una esposa y madre que cumplió en silencio sus deberes”. L’al·legat del jove advocat insistia que Rosa Santacana no actuava per idees, cosa d’homes, sinó per les sagrades obligacions del matrimoni. Però era només un recurs per salvar-la. Rosa Santacana, que vivia amb un DNI falsificat a nom de Marta Vidal, era la principal còmplice del seu marit: sense ella Joan Comorera no hauria pogut desplegar la seva última vida política. Des del pis del carrer Consell de Cent, 248, editava Treball, òrgan del PSUC heterodox que picava a màquina i embustiava selectivament ella.

La reivindicació dels drets de la dona no va ser fàcil ni en la República. Els partits d’esquerres van crear seccions femenines, i va tenir especial força i significació, pel seu pes institucional, la d’Esquerra Republicana de Catalunya. Però a l’hora de defensar el sufragi, fins i tot a ERC hi havia detractors, que consideraven que el vot femení era conservador i els podia restar força. I arguments encara pitjors: al segon congrés nacional, el juny del 33, s’hi va registrar una proposició que alertava del perill del vot femení perquè ni les dones hi estaven preparades ni el cos electoral femení estava prou organitzat. Per fortuna, aquestes visions tan reaccionàries no van reeixir, però són útils per mostrar que, un cop més, la causa feminista necessitava un plus de progressisme. Per a l’esquerra més a l’esquerra hi havia una maniobra de sentit contrari però confluent en la restricció de la reivindicació de gènere. Frederica Montseny, símbol com a ministra anarquista de la República, incardinava els drets de la dona en els drets de la humanitat, no era partidària de focalitzar l’opressió per raó de sexe.

La dictadura es va carregar tots els debats, la dona era un apèndix bíblic sotmesa i subjugada si calia a la supremacia masculina de la testosterona a litres. Les presons femenines van ser un atemptat a l’engròs contra les dones i els seus drets, amb la perversió màxima de la violència masclista exercida per dones repressores, algunes amb hàbit. N’hi havia en força capitals, a més de les presons especials.

La tardor del 1986 vaig visitar la de Saturraran, a la badia d’Ondarroa, terme de Mutriku. Unes ruïnes que testimoniaven la tristesa del que havia passat allà. Encara hi havia papers amb anotacions, parracs, fotos rebregades, reixes que es mantenien fidels a les finestres arrencades. Entre el 1938 i el 1944 hi van passar unes 4.000 preses republicanes, de 16 a 80 anys. Hi van morir de gana i epidèmies 116 dones i 57 nens, i és incalculable quants nadons van ser robats de les mans de les seves mares. Va ser un passeig trist, “sota un cel de plom que el sol vol trencar”, cantat amb Raimon, amb la persistent remor cantàbrica com a contrapunt del silenci entre compassos. ¿Com era possible que allò estigués en aquell estat sepultant indignament tanta dignitat? Hauria de ser un centre de memòria. Vaig pensar de suggerir-ho al govern basc. No vaig ser-hi a temps: ho van demolir. Van optar pel turisme i avui hi ha un càmping, un bar, una àrea nudista i un espai per a windsurf i piragüisme.

En la clandestinitat, moltes dones van sacrificar la vida per la lluita contra la dictadura. Aprofitant també la coartada del “ sus labores ”, van ser protagonistes de moltes històries que la història només declinava en masculí. Per fortuna, dones d’una peça com Tomasa Cuevas, del PSUC, i Guiomar Amell, d’UDC, han escrit les seves memòries en primera persona. I escriptores com Montserrat Roig van fer visibles aquelles dones invisibles quan, a partir de l’Any Internacional de la Dona del 1975, van projectar el moviment feminista fins als nostres dies. Montserrat Roig signava alguns dels seus articles amb el pseudònim Capità Nemo, en l’antiga tradició de la masculinització reivindicativa que venia de George Sand i de Víctor Català: Caterina Albert, una de les millors prosistes catalanes, oblidada al primer volum de la Gran Enciclopèdia Catalana.

Rosa Santacana va anar de rellogada al davant de la Model per estar tan a prop com fos possible del seu home, a qui anava a visitar cada dia. Quan el van traslladar a la presó de Burgos va esmerçar els seus estalvis de costurera per anar-se a acomiadar d’ell, que ja estava greu. El conseller Comorera va morir a la presó el 7 de maig del 1958, unes hores després de l’última trobada. Rosa Santacana va morir a l’exili el 26 d’agost del 1964.

EDICIÓ PAPER 15/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF