20/05/2018

Els lleons I les hienes

2 min
Els lleons  I les hienes

Una de les morts més belles de la literatura moderna és la del príncep de Salina a El Guepard. Tomasi di Lampedusa fa que el príncep assisteixi a la seva pròpia agonia i la descrigui en termes tan vius com la llum que es cola per la balconada de l’hotel que acull el seu últim dia. En l’agonia final rep la visita de la dama de les estrelles, la mateixa a la qual ha entrevist durant anys contemplant amb el seu telescopi el nítid cel sicilià. El sol de Sicília acompanya el protagonista de la novel·la fins al desenllaç.

En realitat, Sicília està present en tota l’existència del príncep de Salina. Pocs llibres, crec, són capaços de recrear amb tanta força un paisatge. Esclar que aquest paisatge dista molt de ser superficial, una mera descripció física, per convertir-se en moral, històric, espiritual. A El Guepard els segles desfilen com si fossin un exèrcit d’ombres i les diferents capes de creació i de destrucció que han configurat Sicília es dipositen en el subsol com a sediments geològics. Paral·lelament, eixamplant-se moralment, l’illa és també un continent, un món. Un món en moviment, sotmès als fulgors de la revolució; un món que, com acostuma a succeir després de tota revolució, acabarà de nou adormit, estàtic, a l’espera de noves il·lusions i nous desenganys.

Enmig d’aquest cercle que s’obre i que es tanca la imponent figura del Guepard se’ns apareix com un heroi estoic que intenta comprendre sense quedar cec i que intenta acceptar el que li és aliè sense renunciar al que li és propi. Al voltant del príncep de Salina s’enfonsa tot un món i apareix tot un món i, no obstant això, en el seu interior una profunda lucidesa li fa comprendre que l’eterna alternança de les coses no és sinó ficció. És cert que, com de vegades tem, l’absència dels lleons facilita la irrupció de les hienes; però, a continuació, abans o després, torna el temps dels lleons, i les hienes, espantades, s’esvaeixen.

stats