24/12/2017

La llei és ajudar els que pateixen

4 min
Un immigrant ajagut a terra just després d’aconseguir travessar l’Estret entre Ceuta i la Península al mes d’octubre.

Q uan començo a escriure aquest article, dijous a primera hora, un tuit de l’associació Caminando Fronteras alerta:“Ens truquen des d’una pastera a la deriva amb 35 persones, entre les quals hi ha dues dones”. Si aquestes 35 persones tenen sort i els serveis de rescat marítim hi són a temps, potser quan acabi d’escriure aquest article els 35 migrants que van sortir de nit des de la costa marroquina hauran aconseguit salvar la pell.

Una de les persones més significades de l’associació Caminando Fronteras és l’Helena Maleno Garzón, filla d’El Ejido, el mar de plàstic d’Almeria. Un territori, explica l’Helena, que va passar de ser la frontera sud de la riquesa a ser la frontera nord de la pobresa. Periodista i investigadora social, l’Helena i la seva organització disposen des de fa més de 15 anys d’un teixit solidari a l’altra banda de l’Estret. Brigades de voluntaris que recorren els barris i les muntanyes per donar suport i escalf als migrants, molts dels quals viuen encallats, empobrits, en unes condicions penoses. Els ensenyen, entre altres coses, com enterrar un company quan mor d’esgotament o malaltia. I els faciliten els telèfons de Salvament Marítim, a més dels seus propis telèfons, perquè els avisin si ho necessiten el dia que emprenguin el perillós viatge de 14 quilòmetres que els separa de la costa europea.

Per fer aquesta feina, aquesta entrega militant a una causa humanitària, l’Helena ha estat amenaçada, insultada, agredida físicament per tota mena de persones que volien fer-la callar, apartar-la del seu compromís. I no totes són i han estat persones anònimes. També la Guàrdia Civil ha volgut inculpar-la acusant-la de tràfic humà, però el seu dossier va ser desestimat per l’Audiència Nacional. Descontents amb la llei espanyola, el ministeri de l’Interior, també a través de la Guàrdia Civil, va decidir, doncs, passar les acusacions a les autoritats marroquines, que van citar l’Helena a declarar en un jutjat marroquí el dia 5 de desembre, en una audiència que ha quedat ajornada per al dia 27.

La política europea d’externalitzar a tercers països les seves pròpies responsabilitats humanitàries es vol aplicar també a la justícia: per què no hi ha la valentia de fer un judici públic, amb els tribunals espanyols, a la ciutadana espanyola Helena Malena Garzón, acusant-la del que els “nostres valors” consideren un deure d’humanitat, però les nostres lleis ho volen convertir en un delicte? Per què no es confronta davant dels tribunals i de l’opinió pública el debat entre el que la policia i el govern consideren delicte de tràfic de persones, quan la voluntat d’aquests presumptes delinqüents és salvar vides de persones vulnerables, desprotegides, fràgils, en perill de mort, com molt bé demostren les estadístiques sobre els morts que hi ha hagut els darrers anys a les aigües de l’Estret?

Passar la pilota als tribunals marroquins -completament condicionats pels interessos comercials entre el govern del país i la UE, molt ben embetumats perquè s’ocupin de taponar l’emigració-, és un capítol més de la vergonya que produeixen aquesta Europa i aquesta Espanya que, en nom de la seguretat, estan impedint el veritable debat de la identitat europea -aquests valors sobre els quals es parla una vegada i una altra amb un cinisme sense límits-, que només pot ser un debat humanista, de persones, de justícia, de solidaritat i de cooperació.

A uns quants quilòmetres d’aquesta mar blava mediterrània convertida en un mur, ens arriben aquests dies notícies sobre una altra mar, la mar blanca, on també centenars de persones vingudes del sud intenten salvar la pell. Són notícies molt emocionants de la regió alpina que separa les fronteres d’Itàlia i de França, on els migrants caminen sobre la neu, escalant els colls de Montgenèvre, de l’Echelle -1.760 metres d’altitud-, en direcció a Briançon, i la gent del país s’ha mobilitzat per salvar-los la vida: metges, guies de muntanya, esquiadors, gent normal dels pobles que obren les seves cases, preparen menjar, mantes, obren llits i portes, van a buscar els migrants a les muntanyes, els acompanyen, migrants que veuen per primera vegada la neu, que van mal vestits, morts de fred i de por.

Enfront d’aquesta miserable Europa que ha votat fa uns dies en contra d’una llei que sancioni els paradisos fiscals dins dels països europeus -Luxemburg, Holanda, Irlanda...-, és reconfortant veure aquesta altra Europa de l’Helena i els voluntaris, els militants, de les muntanyes dels Alps. Gent que per la seva acció humanitària són perseguits per les nostres lleis inhumanes. En una ocasió que vaig visitar l’ abbé Pierre, molt malalt ja, mentre parlàvem em va assenyalar una foto que tenia penjada a l’habitació en què es veia la gelera alpina de Tour. “Per aquí -em va dir- vaig passar centenars de fugitius durant la guerra”. Va parlar aleshores de la resistència en contra del nazisme, la clandestinitat, la militància: “Hi ha una llei de lleis -va dir- que està per sobre de qualsevol altra llei; una llei moral que diu que ens hem de saltar les lleis que es fan en contra dels que pateixen”.

stats