19/06/2016

Les llàgrimes més belles

2 min
Les llàgrimes  més belles

El Surrealisme, amb el fotògraf Man Ray a l’avantguarda, va posar en relleu el paper de la llàgrima com a símbol que conciliava dolor i èxtasi. Les obres de Man Ray amb dones plorant es van fer molt conegudes, però també Salvador Dalí o Max Ernst, i Luis Buñuel al cinema, van furgar en la ferida de l’emotivitat humana. Prèviament, el Barroc havia explotat la presència de la llàgrima en l’escultura i la pintura, sovint lligada a la gestualitat patètica del catolicisme enfront de les austeritats expressives ortodoxa i protestant. No obstant això, els més grans, com Bernini, van saber entreveure perfectament la potencialitat sensual de la llàgrima.

Però l’eclosió de la llàgrima com a font de l’ànima i, per tant, com a nexe imprescindible entre l’esperit i el cos és anterior i ja es fa evident a la baixa Edat Mitjana i al primer Renaixement, quan molts pintors, segurament estimulats per les possibilitats òptiques de les petites gotes aquoses, van ornamentar els seus rostres amb llàgrimes. Hi ha exemples magnífics, i un d’excepcional: El davallament de Rogier van der Weyden, taula central d’un tríptic pintat a Flandes l’any 1436, en ple Quattrocento florentí. Considero que és una de les més grans obres mestres de la història de la pintura: per la seva genial escenificació, pel seu equilibri, pel seu dramatisme contingut, sense caure mai en un patetisme obscè, per la seva harmonia.

I per l’elegància única de les seves llàgrimes. A la part dreta Maria Magdalena es retorça amorosament formant un arc que protegeix els peus de Crist, sostingut per Josep d’Arimatea. La Mare de Déu, vestida de blau, està defallida. Sobre ella, a l’esquerra, un cor llagrimós: plora Maria Salomé, plora Joan, plora Maria Cleofàs. Aquesta, la més dramàtica i amb el rostre semiocult, set llàgrimes que són set joies pictòriques. El miracle de Van der Weyden és convertir aquesta simfonia llagrimosa en una exhibició d’amor i serenitat.

stats