‘El libro negro’ El banc d’Espanya i la crisi de bankia

Avançament editorial

‘El libro negro’, el banc d’Espanya i la crisi de bankia

Dijous va entrar a la presó Rodrigo Rato per les targetes ‘black’, i el 26 de novembre tornarà a seure al banc dels acusats en el judici per la fallida de Bankia, l’entitat de la qual va ser president. Oferim aquí la introducció i alguns fragments d’‘El libro negro’ (Espasa), una detallada investigació d’Ernesto Ekaizer en què explica, amb documents inèdits i converses amb els protagonistes, per què en aquest judici no seran jutjats tots els responsables del fiasco financer

‘El libro negro’ El banc d’Espanya i la crisi de bankia / IL·LUSTRACIÓ: FELIP ARIZA

La banalitat de les males finances

“En general, quan vivien la vida, les persones no eren prou conscients que l’estaven vivint”.

Crec que va ser aquesta frase del personatge central de la novel·la Olive Kitteridge, de l’escriptora nord-americana Elizabeth Strout, la que va contribuir a inclinar-me, l’última setmana de desembre del 2016, cap a la decisió de començar a escriure aquest llibre.

Aquesta banalitat, la de passar per alt el que et passa quan estàs vivint la vida, em va dirigir cap a una altra, la que va descriure la filòsofa alemanya Hannah Arendt cap a aquesta idea seva de la banalitat del mal. A saber: la creació d’una maquinària burocràtico-administrativa els promotors i protagonistes de la qual s’abstreuen de la realitat i de les normes i van executant un pla preconcebut; comportament que el psicòleg social nord-americà Irving Janis ha batejat com a groupthink, o pensament endogàmic.

En el seu llibre Guardians of finance. Making regulators work for us [Guardians de les finances. Fer que els reguladors treballin per a nosaltres], publicat el febrer del 2012 (The MIT Press, Massachusetts), els economistes nord-americans experts en regulació i supervisió bancàries Ross Levine, James Barth i Gerard Caprio assenyalen que en actuar amb imprudència els “reguladors i responsables polítics posen temeràriament en perill el sistema financer global”.

Segons els autors, “el sistema financer dels Estats Units és un cas d’ homicidi negligent o homicidi imprudent. La crisi no passa als polítics, són ells els que ajuden a provocar-la”.

Val la pena citar in extenso el seu treball:

La crisi no és simplement el resultat d’una bombolla incontenible, només ha estat possible per la incompetència i impotència dels reguladors. No ha estat simplement un error i no reflecteix, bàsicament, crisis reguladores. Hi ha un error sistèmic en el sistema associat a seleccionar, implementar, assessorar i reformar la regulació bancària. Els reguladors van mantenir polítiques que van encoratjar el risc excessiu fins i tot sabent que les seves decisions incrementaven la fragilitat del sistema. Ha estat un desastre regulatòriament induït. Els reguladors van posar en perill sabent-ho les seves economies al llarg dels deu o quinze anys anteriors a la crisi recent [2008]. Encara que a molts funcionaris els agrada culpar-ne les autoritats nord-americanes, la crisi als països europeus ha estat en la seva gran majoria de collita pròpia, empitjorada o afectada, això sí, pel calendari dels esdeveniments als Estats Units. La teoria de l’accident és totalment irreal. En la dècada anterior a la crisi, els polítics veuen com, en sortir de la crisi de l’Àsia, el 1997, els fluxos internacionals de capital desencadenen la caiguda dels tipus d’interès i estrenyen els diferencials del cost de crèdit. Assisteixen al boom sense precedents en els preus de l’habitatge als Estats Units, Irlanda, el Regne Unit, Espanya i altres països.

Per què Levine, Barth i Caprio es concentren a estudiar l’activitat dels bancs centrals i les autoritats econòmiques?

Heus aquí la seva resposta:

Ens concentrem en el funcionament dels reguladors perquè hi ha una diferència qualitativa entre un funcionari del govern i un participant privat del mercat. Se suposa que el funcionari actua per l’interès públic, mentre que el financer privat es deu a la seva empresa, accionistes i empleats.

La crisi de les entitats financeres a Espanya, que el Banc d’Espanya va intentar presentar com una crisi de les “polititzades caixes d’estalvis” enfront d’un sistema bancari presumptament sa (una ficció que va aflorar a la realitat amb la caiguda del Banc Popular el juny del 2017), ha exigit ajudes públiques que s’han xifrat, oficialment, en 122.122 milions d’euros, segons l’informe del Tribunal de Comptes, una quantitat molt inferior a la real.

¿Quina xifra s’aconsegueix si es comptabilitzen les ajudes directes de capital, els esquemes de protecció d’actius, els crèdits fiscals garantits, els avals per a emissions, la venda d’actius a la Sareb (Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària) a canvi de bons d’aquest organisme?

Encara que una part d’aquestes ajudes no suposa pèrdues, o que no es recuperin la totalitat de les ajudes directes i indirectes, elevaria el suport a uns 300.000 milions d’euros o un terç del producte interior brut (PIB) espanyol.

L’expansió creditícia a Espanya va ser el combustible per inflar la bombolla immobiliària. I aquesta expansió promoguda i tolerada fins al final pot entrar en la categoria d’ homicidi negligent o d’ homicidi imprudent del regulador i supervisor, el Banc d’Espanya, segons havia explicat, el maig del 2012, en el meu llibre Indecentes. Crónica de un atraco perfecto (Espasa, Madrid).

¿Però ha passat el mateix després? És a dir: ¿es pot parlar d’imprudència de la política engegada pel Banc d’Espanya en esclatar la crisi? ¿Ha estat simplement una negligència que el regulador i el supervisor apliquin una enginyeria de fusions per maquillar la dramàtica situació de les entitats amb l’esperança de guanyar temps?

La resposta és no.

Aristóbulo de Juan, ex director general de supervisió del Banc d’Espanya, amb 48 anys d’experiència en el sector financer, a un costat del taulell, el de la banca, i a l’altre, el del supervisor i regulador del Banc Central, ho explica de manera diferent. El mal supervisor, sol dir, es converteix en ostatge dels seus propis errors, evita l’autocrítica per no quedar en evidència i manté el curs contra tot i tothom.

Quan es va comprovar que l’expansió que es va negar a frenar desembocava el 2007-2008 en l’“accident que havia de tenir lloc”, la cúpula del Banc d’Espanya va elaborar una sortida que suposava encobrir les grans destrosses de la bombolla immobiliària en el sector financer. Ho va fer mitjançant la substitució en paral·lel de les normes comptables i legals que regeixen la seva actuació per una interpretació més benigna d’aquestes normes, i a través de fusions aparents, fictícies, de les caixes d’estalvis com a pas previ, en alguns casos, a la seva sortida a borsa, una operació que no es podia fer sense practicar l’engany massiu dels inversors.

Aquest llibre narra com se’n va anar en orris el cas més paradigmàtic de la política del Banc d’Espanya, l’operació del Banc Financer i d’Estalvis-Bankia, una aventura presentada com una operació d’estat per part del Govern de José Luis Rodríguez Zapatero, el cost de la qual ha ascendit aproximadament a 23.000 milions d’euros en ajudes públiques de capital i uns altres 60.000 milions, aproximadament, en suports públics indirectes.

I també intenta desmitificar l’estratègia i els resultats del govern de Mariano Rajoy, que va preparar, des de la seva presa de possessió el mes de desembre del 2011, l’escenari d’un desenllaç que exigia algunes baixes col·laterals, entre les quals el lliurament del cap de Rodrigo Rato i la caiguda de l’entitat que presidia per aconseguir un rescat a mida per part de l’Eurogrup, el juny de l’any 2012. Una llegenda que, segons el màrqueting oficial, va salvar Espanya dels homes de negre, és a dir, del rescat complet que havien patit Grècia, Irlanda i Portugal a mans de la troica del Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Central Europeu (BCE) i l’Eurogrup.

Narra també l’honor perdut de la cúpula del Banc d’Espanya, un grup que es va convertir en una camarilla guiada pel seu interès propi. Un honor que la traumàtica exoneració d’aquesta cúpula en el procediment judicial -també per “raons d’estat”- no ha aconseguit defensar, encara que li hagi permès salvar la pell eludint el banc dels acusats en el judici oral fixat per al 26 de novembre del 2018.

Com ha afirmat, no sense estupefacció, una veu judicial familiaritzada amb el sumari del cas Bankia, no és fàcil comprendre que els alts càrrecs del Banc d’Espanya n’hagin sortit impunes després d’haver estat imputats, quan les fórmules utilitzades en el sistema financer van néixer i es van executar precisament en els despatxos de l’edifici de la plaça de Cibeles.

[...]

La camarilla

Deia Josep Pla que una de les pitjors coses que podia passar als espanyols era que fallés el Banc d’Espanya. Doncs bé, això no passarà. L’esperit de Pla, que ens vigila de ben a prop, no ens podrà retreure res

Luis María Linde, 67 anys, promet el càrrec de governador del Banc d’Espanya l’11 de juny del 2012 davant del rei Joan Carles. Assumeix el càrrec el 26 de juny del 2012 i en la seva intervenció apunta aquesta citació... Linde coneix en profunditat l’obra de l’autor empordanès.

Allò que el Banc d’Espanya ja havia fet amb el sistema financer espanyol abans i durant la Gran Recessió de 2007-2008 començava a ser objecte d’investigació en els tribunals de justícia aquells dies del mes de juny de l’any 2012. Linde, per tant, en arribar ara a la cúpula de la institució no era responsable d’aquesta conducta. Però, mirant endavant, acabava d’assumir aquell 26 de juny del 2012 un compromís important sobre el qual potser no havia reflexionat en profunditat. Un compromís pel que fa a la investigació judicial en curs.

¿Un compromís de transparència i, per tant, d’infidelitat, si fos necessari, a l’anterior cúpula de la institució? ¿Seria capaç de violar l’ omertà, el codi d’honor sicilià, que prohibeix informar sobre activitats presumptament irregulars de persones implicades?

“No fallarem”, ha promès.

[...]

“Rodrigo, tu ets una víctima col·lateral”

“Rodrigo, tu ets una víctima col·lateral”, diu Cristóbal Montoro a Rato el diumenge 6 de maig a les cinc de la tarda, abans de la reunió al ministeri d’Economia en què l’executaran.

Luis de Guindos convoca els banquers al seu despatx del passeig de la Castellana de Madrid el diumenge 8 d’abril, el divendres 4 de maig i el diumenge 6 de maig del 2012. En aquelles reunions hi participen Emilio Botín, president del Banco Santander; Francisco González, del BBVA, i Isidre Fainé, de La Caixa. El dissabte 5 de maig, després de reunir el seu equip, Rato viatja a Florència per assistir a una reunió d’inversors organitzada per la Unió de Bancs Suïssos (UBS). El diumenge 6 de maig torna a Madrid a primera hora de la tarda.

En el trajecte de l’aeroport a casa seva, al barri de Salamanca, el president de Bankia telefona al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro.

Ho recorda així:

Havia telefonat a Montoro. Li dic: “Escolta, Cristóbal, vaig a una reunió amb el Luis. Digue’m si saps com estan les coses”. Ho recordo perfectament. Estic entrant per l’avinguda d’América i abans de baixar per María de Molina, Montoro em diu: “Tu ets una víctima col·lateral”.

Eren entre les cinc i les sis de la tarda quan em va dir aquestes paraules. La veritat és que em va afectar, em va emprenyar. Sembla que hi havia hagut una reunió amb Rajoy, Montoro, el Luis i potser Álvaro Nadal i la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, en què el ministre d’Economia havia anticipat el seu pla pel que feia a la meva situació. Vaig arribar a casa, m’hi vaig estar un moment i a les vuit me’n vaig anar cap al ministeri.

El diumenge 6 de maig, Guindos fa una introducció del problema davant de Rato, González, Botín i Fainé. La prima de risc segueix pressionant i Guindos parla sobre quin és el paper dels bancs amb el deute públic. Botín diu que s’estan perdent molts diners, que l’acció segueix caient. Guindos dona la paraula a Rato perquè expliqui el seu pla. Insisteix en els 7.000 milions que xifra McKinsey amb els escenaris macroeconòmics per a stress testing. Es repeteix l’escena de fa gairebé un mes, el diumenge 8 d’abril, perquè Francisco González manifesta el seu desacord amb Rodrigo Rato.

L’expresident de Bankia ho recorda així:

González torna a la xifra de 15.000 milions. Li dic: “Tu m’estàs incloent les provisions de totes les pimes, els crèdits fiscals. Tu també tens crèdits fiscals i el Sabadell també en té, per què ho he de fer jo?” Em defenso com puc. Mentre el 8 d’abril Emilio Botín havia donat suport a González, el diumenge 6 de maig, tot i que està d’acord amb ell, intervé poc, sobretot perquè, diu, la situació és dramàtica. L’Isidre no va dir pràcticament res. El que fa d’ariet és Paco González. Ell estava molt obsessionat amb la intervenció del Royal Bank of Scotland l’octubre del 2008. “És una bona solució, perquè llavors els mercats es tranquil·litzen”, explica. I llavors es dirigeix a mi i em deixa anar:

-Tu te n’has d’anar perquè ets del PP.

El seu argument és que no hi pot haver un ajut del govern del PP a un banc el president del qual és del PP.

El ministre ja tenia un informe que parlava de 15.000 milions. Encara no era oficial, però el banc de negocis Goldman Sachs ja estava treballant per a Guindos.

La versió de l’aleshores ministre d’Economia de la reunió del diumenge dia 6 és la següent:

La reunió va acabar cap a les 10 de la nit i quan jo ja estava a punt de sortir em crida Rato i em demana de tornar-me a veure, a soles. Li explico que la situació ha arribat a un punt límit i que caldria convertir les participacions preferents en mans del FROB (4.456 milions injectats en la fusió amb Bancaja) en capital. Em respon que això suposaria la nacionalització de l’entitat i, llavors, insinua que està pensant a dimitir. L’endemà, el dilluns 7 de maig, em telefona des del cotxe mentre va cap a la Moncloa per dir-me que presentarà la seva dimissió al president del govern. Em demana que parli amb José Ignacio Goirigolzarri perquè, abans d’acceptar, vol que el govern doni el vistiplau al seu substitut al capdavant de Bankia.

La versió que aporta Rato és diferent:

El Luis em fa fora després d’una conversa amb els meus tres competidors. “Ja veus com estan les coses, te n’has d’anar”, em diu. “Me’n vaig, bé”, contesto. “T’ajudarem, Rodrigo - diu ell - . Hi ha la presidència de Repsol”. Li dic: “No, mira, Luis, no”, i m’emprenyo encara més. Li pregunto com vol que faci la renúncia. Jo ja pensava que havíem d’anar a la Junta General al cap de dues setmanes, presentar José Ignacio Goirigolzarri com a vicepresident, fer-ho de manera ordenada. Entra ell com a vicepresident executiu, jo em quedo per fer bonic i al cap d’uns mesos surto del mig. Però el Luis no volia fer-ho de manera ordenada i el Goiri volia acabar amb la participació de les caixes a Bankia.

Rato telefona a Rajoy aquella mateixa nit i aconsegueix, després d’insistir força, segons les seves paraules, en la gravetat de la situació -ja que està a punt de dimitir-, que el rebi l’endemà al matí:

Jo vaig a veure Rajoy perquè vull que em faci fora Rajoy. No vull que em faci fora el Luis. Una mica, la veritat, obligo el president del govern que em rebi. I em diu que sí, que el matí del dilluns 7 de maig vagi a la Moncloa. Sabia que Rajoy no donaria la cara obertament. Dic a Mariano: “El Luis m’ha dit que marxi”. No em va respondre de manera concreta, però pel to de la seva veu i la seva actitud... Bé, em va quedar clar que em feia fora. Volia això, que Rajoy m’ho ratifiqués. Feia temps que no em refiava del Luis. El que no volia és que li digués a Rajoy: “Mira, el Rodrigo ha volgut plegar”. Volia que quedés clar que el govern em feia fora.

Quan va sortir de la Moncloa, Rato va telefonar al ministre:

“Luis, com vols que ho fem, això?” Em va dir que parlés amb Goirigolzarri. Vaig telefonar al Goiri. Em diu que no en sap res, de tot això. “No he parlat amb el ministre”, m’aclareix. El Goiri em va voler vendre la moto que mai havia parlat amb el Luis. No me’l vaig creure, però ara ja és igual. No recordo si va ser a la primera o a la segona trucada quan vaig dir al Luis: “Com ho fem? Si anem a la Junta General prevista per d’aquí quinze dies jo presento el Goiri davant la Junta i me’n vaig”. I em diu: “No, no, Rodrigo. Ha de ser ja”. “Bé, doncs que així sigui”, dic. Crec que el Goiri va trucar al Luis i ho van arreglar. Aquella tarda de dilluns el vaig rebre, ens vam fer la foto, vaig proposar el seu nomenament i el consell d’administració el va aprovar el dimecres 9 de maig del 2012.

[...]

20.000 milions d’euros d’ajudes públiques

José Ignacio Goirigolzarri fa tot just un dia que és president del BFA i de Bankia. Rep al seu despatx el director general de supervisió del Banc d’Espanya, Jerónimo Martínez Tello.

El Goiri ja ha parlat amb el ministre Luis de Guindos. Segons la conversa que he mantingut amb la seva mà dreta, Pepe Sevilla, el Goiri li ha parlat dels 20.000 milions de sanejaments. El ministre ja tenia un informe de Goldman Sachs en el qual s’apuntava la xifra de 15.000 milions.

El Goiri diu a Martínez Tello el 10 de maig del 2012 que la xifra de sanejament requerirà 20.000 milions d’euros en ajudes públiques. Martínez Tello surt de Bankia i l’endemà redacta un correu electrònic dirigit a Pedro González en què l’informa que ja ha posat sobre la taula que seran 20.000 milions. Martínez Tello confessa a González que no li ha quedat clar si aquesta xifra inclou o no la conversió de les participacions preferents (4.465 milions d’euros). [...]

Però la crisi no afectava només les caixes d’estalvis i Bankia, sinó que els estralls de la bombolla immobiliària també van afectar els bancs: “No són només les caixes, estúpid”. 

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF