CAPS I PUNTES

La Bonne

En les últimes setmanes els barcelonins ens hem assabentat de les dificultats d’un dels llocs més emblemàtics de la nostra cultura popular. La Diputació de Barcelona no es mostra gaire disposada a garantir el futur del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison renovant el conveni de la seva seu al carrer de Sant Pere Més Baix només per dos anys. Aquesta incertesa sobre un centre tan potent, i amb una història tan llarga, ja ha provocat les primeres protestes. I podem augurar que en sentirem a parlar en les pròximes setmanes, ja que es tracta d’un espai i una institució molt volguts i valorats a la ciutat.

La Bonne, com es coneix popularment, és una creació de Francesca Bonnemaison, filla d’un botiguer de la Catalunya Nord que es va establir a la Rambla. Amb inquietuds literàries des de ben jove, es va casar amb l’advocat i polític Narcís Verdaguer i Callis, cosí de mossèn Cinto Verdaguer. L’amistat que unia el seu marit amb Francesc Cambó la va portar a militar en la conservadora Lliga Regionalista. Però no va ser la ideologia la que va inspirar el seu futur projecte, sinó la fe religiosa. La Francesca anava a missa a la parròquia de Santa Anna, a prop del seu domicili al carrer de Montsió, just damunt d’Els Quatre Gats. Un dia del 1909 el rector li va proposar d’encarregar-se de la biblioteca, i va entregar-li 500 pessetes i 100 llibres. Aquell modest donatiu va servir per engegar la primera biblioteca femenina que es va obrir a Europa, on dones de tota condició podien tenir accés a la cultura i a la informació. S’hi donaven classes de cuina, costura, càlcul mercantil, idiomes, aritmètica o taquigrafia. I tot el personal, des de la direcció fins a les professores, estava format exclusivament per dones.

L’èxit de la iniciativa va obligar a fer un trasllat de local, primer al carrer d’Elisabets i posteriorment a la seva seu actual, a la Casa Cordelles del segle XVI, on l’any 1922 es va crear l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Aquells anys la biblioteca va créixer fins a arribar als 23.000 volums. I per les seves aules hi van passar personalitats com Maria Montessori o Concha Espina. S’hi editava la revista Claror, amb col·laboracions de Lola Anglada, Rosa Sensat o Aurora Bertrana. Disposava d’una activa borsa de treball per a les alumnes, i d’un bar restaurant només per a elles que va ser tota una revolució per als costums de l’època. Fins i tot, es van adquirir uns terrenys a Badalona perquè les estudiants poguessin practicar esport i nedar al mar.

Quan va esclatar la Guerra Civil, l’any 1936, el matrimoni Verdaguer va marxar a l’exili amb Cambó, i des d’allà van donar suport al govern franquista. Acabat el conflicte, l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona s’havia transformat en un local de la Secció Femenina de la Falange. Decebuda, quan va tornar a Barcelona el 1941, Bonnemaison va cedir la seu a la Diputació de Barcelona, a canvi que seguís dedicada a les dones com a Institut de Cultura per a la Dona, amb l’obligació que s’hi impartissin diverses assignatures. Als anys cinquanta l’institut va acollir l’escola de magisteri Santa Teresa, i als seixanta, el Col·legi San Benito, amb cursos de primera ensenyança i batxillerat. I l’any 1977 es va convertir en l’Institut del Teatre, que s’hi va estar fins al 2000, quan es va traslladar al costat del Mercat de les Flors de Montjuïc. Des de llavors, ha sigut una de les biblioteques més actives de Barcelona, pionera en la creació de clubs de lectura, on s’han fet innumerables activitats en favor de la integració i el reconeixement de les dones. Un llegat extraordinari que es podria posar en perill si la Bonne i la Diputació no arriben a un acord satisfactori.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF