21/12/2014

La imaginació és la frontera de la realitat

2 min

Som el somni d’un déu. És una possibilitat. Som el somni d’un déu que nosaltres hem somniat. És una altra possibilitat. Som el somni d’un déu que nosaltres hem somniat que somniava. És una tercera possibilitat. Som el somni d’un déu que nosaltres hem somniat que somniava en nosaltres. El cercle es tanca per tornar-se a obrir a continuació. Quina és la més vertadera d’aquestes possibilitats? Quines són les fronteres de la nostra realitat?

La pregunta ens ha apassionat sempre. Quin és el llindar que separa el subjecte i l’objecte? ¿La consciència de vigília és més poderosa que la consciència onírica o bé és a l’inrevés? Quins són els límits de l’art? Samuel Coleridge, el poeta anglès, va tractar de donar una resposta a aquesta última qüestió. Per Coleridge la fantasia és un horitzó que trenca amb les lleis de la realitat, mentre que la religió és un horitzó que eixampla il·limitadament aquestes lleis. Encara que tot sempre és una qüestió de paraules, em sembla una distinció força útil. Des d’aquest punt de vista m’identifico més amb la imaginació que amb la fantasia. Potser per això detesto les pel·lícules de ciència-ficció amb un excés d’irrealitat fantasiosa i m’encanten Solaris, 2001: una odissea de l’espai o Blade Runne r, on la imaginació és la frontera de la realitat.

Els surrealistes -si seguim la definició de Coleridge- es van debatre entre la fantasia i la imaginació quan van voler expressar la potència onírica de l’home: prefereixo el surrealisme de la imaginació. El primer De Chirico, Max Ernst, el primer Dalí. Entre els artistes que van admirar la inicial aventura surrealista René Magritte destaca per la seva voluntat pedagògica. Volia demostrar que no hi havia diferències entre món i imaginació. A La condició humana, de la qual va pintar diverses variacions, la imatge de la tela coincideix exactament amb la imatge que es veu a través de la finestra. Representació i realitat són una mateixa cosa.

stats