Les hurdes barcelonines

Aquests últims mesos hem pogut comprovar com les barraques tornaven a ser notícia a Barcelona, una ciutat amb una llarga historia de barraquisme. En tenim notícia des del segle XVI, quan les Barraques de la Mar acollien la població marginal de l’època. Els desnonats de la Ribera després del 1714 van habitar el barri barraquista del Sorral abans d’instal·lar-se a la nova Barceloneta. Tot i desaparèixer a mitjans del segle XVIII, aquelles casetes d’autoconstrucció van seguir apareixent com bolets per tot el litoral. Joan Amades situava les més conegudes al costat del Portal de Mar, les barraques dels carboners.

On avui hi ha un barri de moda, a mitjans del segle XIX van sorgir les barraques de Sant Antoni, que s’estenien entre l’actual Mercat de Sant Antoni i la plaça Espanya, amb l’eix principal al carrer de la Creu Coberta, avui avinguda Mistral. La premsa del 1850 qualificava aquells verals de “centres de corrupció”, constituïts per carrerons de casetes edificades amb materials de rebuig. El Áncora parlava de les “repugnants barraques i femers que ocupen les dues voreres de la carretera de la Creu Coberta”. I La Corona protestava per la proliferació d’aquests veïnats informals als afores de la ciutat emmurallada.

En pocs anys les barraques de Sant Antoni es van convertir en un lloc sòrdid de tavernes que servien vi de contraban i era protagonista habitual de notícies truculentes, baralles i robatoris. El 1881 La Vanguardia es feia ressò de les protestes dels veïns d’allà i de la propera barriada de Valldonzella, pels escàndols nocturns i els tiroteigs que es repetien massa sovint. Aquell mateix any a l’avinguda Mistral s’hi va instal·lar la Fira de Bellcaire i després els Encants. Llavors ja funcionaven els primers assentaments als barris del Somorrostro i la Bota. El 1883 La Dinastía recollia les primeres notícies de barraques a Montjuïc, inicialment habitades per treballadors de les antigues pedreres però en aquell moment ocupades per delinqüents i prostitutes. I no gaire més tard emergia el barri de Pequín, al qual el 1906 La Il·lustració Catalana liva dedicar un reportatge on deia que els primers pobladors eren xinesos (devien ser filipins), i que portaven vint-i-cinc anys allà.

Tafanejant entre les notícies generades per les barraques de Sant Antoni trobem incendis, enfrontaments amb “ganivets flamencs” o un borratxo que s’entretenia disparant la seva pistola pel carrer. Llavors era un veïnat d’escombriaires, amb magatzems i solars plens de deixalleries. A més, molta gent hi criava bestiar i era un cau de brutícia. El barri estava dividit en patis, com el de l’Alcalde, del Carboner, de l’Enric, del Calderer, de la Gallega o dels Gitanos, amb una plaça central -la dels Mistos- i carrers batejats humorísticament com a Ferran o Avinyó. El periodista Joan Vallès i Pujals les va descriure el 1912 a La Veu de Catalunya com “Les Hurdes barcelonines”. L’ocasió per desfer-se’n es va presentar amb la urbanització del Paral·lel, començant per les que obstruïen els carrers Tamarit i Calàbria.

El 1922 van començar els primers enrunaments, amb la desaparició de 120 barraques, i el 1927 en van anar a terra onze més. Les últimes barraques de Sant Antoni es van abatre el 1928: les situades al Paral·lel, al carrer Vilamarí i a l’avinguda Mistral. També llavors van traslladar els Encants a la plaça de les Glòries. Però a l’altre costat del Paral·lel, a Montjuïc, els obrers de l’Exposició Internacional del 1929 ja estaven fent les primeres barraques a l’Animeta, Magòria o el Polvorí, origen del que seria un paisatge que marcaria molts altres indrets de la ciutat entre la postguerra i abans-d’ahir.